29 maig 2020

Anar al contingut

Mort o ruïna

Recordar per què ho vam fer

Recordar per què ho vam fer

Josep Martí Blanch

Hem decidit arruïnar conscientment i a fons el país a canvi de salvar vides

Com que les opinions públiques són tan volàtils com els mercats és probable que quan rebem la factura amb el cost total del front de guerra contra el Covid-19 la considerem desproporcionada i injusta. Ens preguntarem fins i tot per què diantre hem d’abonar-la si, com a màxim, només serem culpables d’haver salvat vides i alleujar sofriment. Quedaran en un segon pla, en aquell futur que desitgem no gaire llunyà, les estadístiques sobre infectats, curats i morts. Les portades i les tertúlies es desplaçaran fins a quedar absolutament centrades en el nombre d’aturats, empreses tancades i la impossibilitat d’atendre amb solvència de les administracions les necessitats bàsiques dels més necessitats econòmicament.

En previsió d’aquest escenari circula ja entre economistes i opinants el pòquer de receptes per alleujar els efectes de l’Armageddon econòmic: el New Deal de Roosevelt, el pla Marshall, els diners helicòpter i els eurobons. Aquestes són les cartes que es posen a sobre de la taula per reduir les externalitats negatives de les decisions presents, consistents a arruïnar conscientment i a fons el país a canvi de salvar vides.

No hi ha judici de valor en aquesta última afirmació. Només l’anotació freda i sense edulcorar de com hem resolt l’endimoniat dilema sobre l’elecció de costos que ens ha plantejat el Covid-19. Que els referents utilitzats per dibuixar els plans de contingència econòmics que necessitarem siguin la Gran Depressió de fa un segle o la desolada Europa de tot just acabada la segona guerra mundial donen mostra de com de negre s’endevina el futur entre els que saben del que parlen.

Acumulació de deute

La velocitat a què ens empobrirem, individualment i col·lectivament, és la suma de la riquesa que deixem de produir, la que ens fondrem per continuar atenent les necessitats de sempre i les noves, més l’afegit dels deutes que acumularem mentre que no ens arribi el que teníem a les butxaques. Les causes per explicar una crisi poden ser múltiples, però les conseqüències sempre són les mateixes: empobriment. Val per als estats i val per a les persones.

Si parlem d’individus, juntament amb les campanyes institucionals de quedar-se a casa i rentar-se les mans n’hi hauria d’haver d’altres que, endevinant el futur, són iguals de necessàries i convenients en vista del que el futur més pròxim ens té preparat. Una, per exemple, podria estar a favor de l’estalvi pel que pugui venir i una altra podria aconsellar no firmar crèdits. Quan un Govern prohibeix acomiadar, o ho intenta, dona pistes sobre la quantitat d’aturats que espera que ens caiguin al damunt. I amb ells –o nosaltres– totes les altres coses i res de bo.

En el pla col·lectiu, cada estat es defensarà amb el que té. El seu, que és el meu, té un marge de maniobra bastant limitat per embarcar-se en operacions extraordinàries, com ho seria fer enlairar helicòpters carregats de bitllets amb què regar totes les butxaques. Per això estem exigint a l’Europa protestant que cedeixi i es facin realitat els eurobons, que és una manera de demanar repartint la càrrega del que és degut amb gent més solvent. No en tenim prou ara que el Banc Central Europeu ens compri el deute o que el Pacte d’Estabilitat que limitava el dèficit hagi saltat pels aires amb el beneplàcit de la Comissió. Exigim manllevar compartint riscos amb països que no tenen aquesta necessitat, perquè la seva solvència és més gran. Així que és improbable que hi accedeixin, tret que arribin al mateix nivell de necessitat que nosaltres. Quan això passi, si passa, haurà transcorregut un temps incompatible amb la urgència que viurem. La gent intel·ligent no avala crèdits de tercers si no pot treure’n res a canvi. En lloc d’això, més aviat dona bons consells. Allà en teniu un, també aprofitable en l’àmbit privat: si vostè necessita avals més enllà del seu propi és que en realitat no s’ho pot permetre.

Sempre ens quedarà el rescat, que a la pràctica suposarà exigències, reformes que no agradaran i un programa de govern que, d’entrada, afegirà pressió a un Govern aferrat al relat que les retallades són cosa del passat i que, ara sí que sí, havíem de viure una nova època d’enrobustiment de l’Estat del benestar. La realitat, aquesta vegada empesa per un virus i les decisions preses per combatre’l, se superposarà al relat.

Recordem d’aquí a uns mesos per què vam decidir el que vam decidim malgrat saber quines en serien les conseqüències. Serà, tot i que pot ser que ni així, l’única manera de suportar-ho.