Consens davant la incertesa

En un moment en què reconeguts liberals com el vicepresident del BCE i exministre d’Economia del PP, Luis de Guindos, o l’exresponsable econòmic de Ciutadans Toni Roldán defensen algun tipus de renda mínima universal per provar de pal·liar la crisi social que s’acosta com a conseqüència de les crisis sanitària i econòmica, la dreta oficial ha decidit donar canya al Govern de Pedro Sánchez per cada una de les mesures que aprova atropelladament amb aquest objectiu. Cap d’aquestes, encara, aquesta renda bàsica que el Govern estudia, però que potser no arriba mai, i sobre la qual no se sap què dirien.

És curiós això del líder del PP, Pablo Casado, perquè ara afirma que no donarà suport a mesures com la paralització de l’economia no essencial,que acusa de cedir a les teories del «marxisme bolivarià» d’Unides Podem, pel tema del permís retribuït i recuperable. Així que al keynesianisme l’anomenen chavisme i titllen també d’ideològiques les mesures pal·liatives que va adoptar l’Executiu aquest dimarts. Ideològiques, d’una ideologia diferent de la seva, i que, per tant, consideren perversa.

El Govern, que ja ha començat a entonar el mea culpa per algunes de les seves actituds tot i que encara no se sap si té propòsit d’esmena, ha comès nombrosos errors. En concret el de no haver parlat prèviament a la presa de decisions importants amb els sectors afectats, patronal i sindicats, amb les comunitats autònomes, que han d’aplicar una part important de les mesures, i amb l’oposició, que, al cap i a la fi, ha de validar amb els seus vots al Congrés dels Diputats els decrets llei. L’entotsolament de Sánchez en un moment tan greu ha portat que la CEOE critiqués públicament la decisió de paralitzar l’economia i, per la mateixa raó, que s’esquerdés el que fins ara semblava un petri recolzament del PNB a la gestió governamental.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A l’Executiu el critiquen també per la seva improvisació i per prendre mesures que hores abans rebutjava, i és cert, aquest està sent el comportament del Govern espanyol –i el dels governants dels països de l’entorn-, més que res perquè ningú té un manual per aplicar en situacions excepcionals com aquesta, ja que l’última que es va viure de similar gravetat va ser la de l’anomenada grip espanyola de 1918. I en els cent anys que han transcorregut des d’aleshores el món ha canviat radicalment. Una barbaritat.

Fer enfadar alhora la patronal, el lehendakari, Iñigo Urkullu, i el PP, temorós del protagonisme de Sánchez, no sembla el millor camí per aconseguir la unitat d’acció que exigeix un moment de tanta incertesa vital. Alguns enyoren els Pactes de la Moncloa de 1977, a l’inici de la Transició, i tot i que les actuals circumstàncies són molt diferents i les crisis sanitària, econòmica i social, d’una intensitat inèdita, potser el Govern, el seu president, hauria de liderar algun tipus de consens polític i social que transmetés més seguretat sobre el present i sobre el futur immediat als espantats i soferts ciutadans.