Consciència dels isquiotibials

Amics, el confinament m’està afectant més del que creia. Resulta que ara faig gimnàstica. Tots els dies, seguint Cesc Escolà

A més, que el monitor sigui Escolà demostra que el món avança. El meu referent en aquestes qüestions era una Eva Nasarre ‘dels vuitanta’ que dirigia un programa semblant (i que mai vaig seguir) quan jo era adolescent. Estic convençuda que a més d’una de les seguidores del monitor, suposant que encara li quedin forces per a l’activitat cerebral, no li importaria passar amb ell un confinament. Jo soc més de les que desitgen bufetejar-lo. Cada vegada, per exemple, que indica que un exercici és «per a la seva àvia» i fa estona que el cor se m’ha escapat de la caixa toràcica i corre per l’estora. O cada vegada que, en plena apocalipsi muscular, ens anima a somriure. Jo, la veritat, soc més a prop de grunyir ‘a l’Hulk’.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El cas és que des de fa diversos dies, amb una puntualitat sorprenent, comparec davant de la pantalla equipada amb malles, mitjons, estora i el que sigui necessari, disposada a tonificar-me els glutis, millorar l’equilibri o enfortir-me el deltoide. El programa només dura mitja hora, però m’ocupa el cap la resta del dia. Penso en en Cesc, per exemple, cada vegada que, al pujar un esglaó, afago plena consciència d’on em comencen i m’acaben els isquiotibials, cosa que abans ignorava completament. El mateix quan intento aixecar-me del sofà i m’adono de la quantitat de músculs que tinc al voltant del melic. És com si al cos hi hagués més coses que abans. I tot gràcies a aquest embolic i a aquest tros d’home d’Escolà.

En fi. Que d’aquí a pocs dies tindré el cul millor que en tota la meva vida. Tant de bo les ganes de fer gimnàstica durin tant com el confinament, perquè al sortir pugui lluir-lo una mica.