30 d’oct 2020

Anar al contingut

Noves restriccions

Confinament sanitari i parada econòmica

Confinament sanitari i parada econòmica

Jordi Alberich

Segur que és necessari endurir el confinament. Però, també, pensar en la sortida: si l'economia s'enfonsa, les destrosses per a la salut seran menys òbvies, però molt més elevades

Des que es va percebre la gravetat de la crisi sanitària, la discussió sobre el grau de confinament s’ha convertit en motiu de debat social i econòmic, i també de lamentable arma llancívola entre polítics. Així, el tancament total de Wuhan s’ha posat repetidament a sobre de la taula com a exemple del que s’havia de fer per frenar l’epidèmia. Dues consideracions sobre aquest cas.

D’una banda, aquesta metròpolis aglutina 11 milions d’habitants, en un país la població del qual supera els 1.300 milions. Així, la seva importància per al conjunt de la Xina és similar a la d’una ciutat de mig milió d’habitants per a Espanya. Resulta, doncs, evident que les conseqüències per a la Xina de confinar Wuhan no són en absolut comparables amb les que comportaria tancar Catalunya i Madrid, com alguns estan exigint. D’altra banda, l’extrema duresa del règim patit pels habitants de Wuhan, dubto que resultés suportable per a les nostres ciutats.

Incorporar la consideració econòmica o de salut psíquica resulta fonamental per a qualsevol governant en el moment de decidir a quin grau de confinament sotmetre la població. Entenent, com no pot ser de cap altra manera, que la prioritat es troba en el front sanitari, el Govern ha de considerar, també, les conseqüències sobre les persones de mantenir-les tancades en un espai, sovint d’unes desenes de metres quadrats, durant setmanes.

Pel que fa a l’economia, resulta una insensatesa contraposar-la a la salut. Totes dues van de la mà, especialment amb una mirada a mitjà i llarg termini. Prioritzar la lluita contra el virus no impossibilita mantenir la màxima activitat econòmica possible de manera que, quan sortim del forat sanitari, puguem recompondre al més aviat possible el desastre de l’epidèmia. Si l’economia s’enfonsa, les destrosses per a la salut seran menys òbvies, però, segurament, molt més elevades.

Nou nivell de confinament

L’activitat econòmica ja s’havia reduït molt des que, fa dues setmanes, es va decretar l’estat d’alarma, i es veurà encara més debilitada amb el nou nivell de confinament que, sens dubte, respon al bon saber de les autoritats sanitàries per consolidar la caiguda del nivell de contagis, i alliberar la insuportable pressió sobre el sistema sanitari.

En qualsevol cas, limitar, des d’avui, el nivell d’activitat als sectors essencials representa un cop dur per al teixit empresarial, ja que debilita, encara més, la seva posició per rellançar l’economia quan es donin les circumstàncies. Per a moltes indústries, l’aturada total comporta un cost molt elevat, i són milions les pimes i autònoms que arribaran, si arriben, a l’inici de la recuperació amb una liquiditat molt minvada.

En aquestes circumstàncies, la nova aturada força els poders públics, amb una urgència ja extrema, a subministrar la liquiditat esmentada. Fa pocs dies, comentava que els ajuts per un import de 200.000 milions d’euros que va anunciar el Govern resultaven més que suficients, però que la qüestió residia en la seva instrumentació, per garantir-ne l’arribada immediata a qui, impotents i desorientats, veien com s’enfonsava la seva activitat. Avui, continuen sense arribar.

Més enllà dels laments per la nova aturada econòmica, o les crítiques a com el Govern ha actuat aquest cap de setmana, el nou nivell de confinament és una realitat. Com també és real que moltes pimes i autònoms es van sumint en un pou del qual no sortiran tret que els arribin els ajuts de l’Estat. Una tendència que podem revertir, malgrat la resposta europea i la repugnant desraó d’Holanda, i els seus països aliats, en aquesta crisi.

Retornant a Wuhan, als seus defensors se’ls ha de reconèixer que la seva contundència ha resultat efectiva. Però també se’ls ha de recordar que, en qualsevol democràcia, el brot no hagués arribat a aquella dimensió, perquè resulta ja evident que, una vegada detectat el brot, els responsables locals van preferir ocultar-lo per evitar la reprimenda de les autoritats del país, que forcen a donar només bones notícies. De fet, el metge que va alertar del que estava a punt de passar va ser empresonat i va morir, de coronavirus, setmanes més tard.

Finalment, em preocupa la nostra política. Tot apunta que, quan sortim del forat, viurem la radicalitat d’uns partits que faran del desastre un argument per llançar-se al coll de l’adversari. Si és així, es dificultarà la recomposició econòmica i es deteriorarà la convivència ciutadana. Una espècie de virus polític, sense confinament que el freni.