Un altre 'Joc de trons'

Estem dividits quan més units hauríem d’estar. És patètic. Els nord-americans i els xinesos s’han embolicat en un penós espectacle al voltant de la pandèmia que ens assola. En comptes de posar-se a treballar juntes les dues indústries més potents del món en medicina, resulta que s’encaren sobre les seves responsabilitats i s’embarquen en massives campanyes de propaganda. 

El virus va començar a Wuhan i d’això no hi ha cap dubte, però no és just dir-li «el virus xinès» com fa Donald Trump perquè els virus no tenen nacionalitat, no necessiten passaport i no s’aturen davant els filats o els murs com el que vol erigir al costat del riu Grande. El seu comentari és racista i denigrant per a la població d’origen asiàtic dels mateixos Estats Units. Aquestes coses són molt perilloses i no s’han de prendre a la lleugera ja que pel que sembla s’han detectat intents per part de grups supremacistes blancs de donar la culpa de la pandèmia als jueus (?), cosa que recorda els pogroms medievals en l’absurda recerca de bocs expiatoris.

La qual cosa no vol dir que la Xina no tingui cap responsabilitatperquè la repressió, la por i l’opacitat pròpies d’una dictadura autoritària va dificultar alertar sobre el Covid-19 al començament com bé sabia el doctor Li Wenliang, castigat per donar la veu d’alarma. Si s’hagués actuat abans, probablement se n’hauria pogut evitar l’expansió. I com el Partit Comunista no pot fallar per principi, perquè això ataca la mateixa essència del règim, s’ha desviat la responsabilitat cap a les autoritats locals, en el pla intern, i es busquen també culpables internacionals que troben receptivitat en els eterns partidaris de les teories de la conspiració: com l’estupidesa que van ser soldats dels EUA els que van portar el virus a Wuhan. 

Nova ‘ruta de la seda’

Però si la responsabilitat inicial de la Xina és evident, no ho és menys que després ha lluitat amb eficàcia contra la pandèmia tot i que no amb tanta com Taiwan o Corea del Sud... que són democràcies. Un Estat autoritari i centralitzat és capaç de mobilitzar recursos ingents en terminis de temps molt curts perquè no s’atura davant res, tothom obeeix, ningú es queixa i així construeix un hospital de mil llits en deu dies, cosa que ha admirat molta gent (l’Exèrcit espanyol n’ha fet un altre a la Fira de Madrid).

I després la Xina s’ha llançat a una descomunal batalla d’imatge a base d’enviar respiradors, mascaretes i el que faci falta a països amb uns sistemes sanitaris que s’han vist desbordats per la pandèmia, com és el cas d’Itàlia o d’Espanya.  Ja es parla d’una ‘ruta de la seda sanitària’ com a nou vector de propaganda xinesa

Campanes de recessió

Alhora, aquesta és la primera crisi global des de 1945 en què no hi ha un lideratge nord-americà. Almenys fins ara. Trump ha tardat a reconèixer la gravetat d’un virus que s’estén com la pólvora al seu propi país, i ha mostrat dubtes que qüestionen les seves qualitats de lideratge enmig d’una crisi que amenaça de provocar una recessió global sense precedents i davant la qual els ciutadans dels EUA són molt sensibles perquè no tenen les mateixes cobertures que els europeus amb els nostres estats del benestar, per molt aprimats que hagin quedat des del 2008. Diuen que ells són Mart, guerrers, i nosaltres Venus, hedonistes. I en aquests moments ser Venus té els seus avantatges perquè protegeix millor contra la malaltia i l’atur.

I això preocupa Trump, que afronta eleccions al novembre. Tot canvia molt de pressa i amb aquesta epidèmia encara canvia més ràpid. Trump havia sortit reforçat de l’‘impeachement’ i només un parell de mesos després el Partit Demòcrata ha trobat en Joe Biden un líder que, tot i que no sigui gaire carismàtic (res a veure amb Barack Obama), sembla capaç d’aglutinar els vots dels molts que volen un canvi.

Hiperactivitat presidencial

El maneig matusser que Trump està fent de la crisi i el cost econòmic que tindrà, l’augment de la desocupació, de gent que perd la cobertura mèdica al quedar-se a l’atur, o que perd la casa per no poder pagar la hipoteca poden fer que la seva presidència perilli, una cosa que semblava gairebé impossible fa unes setmanes. Per això, en els pròxims mesos és previsible una hiperactivitat en l’erràtic comportament presidencial que mentre nega la gravetat de la pandèmia fa aprovar plans milionaris per ajudar les seves víctimes.

I per unir a la nació rere seu no hi ha res millor que un enemic exterior: La Xina i el «virus xinès», presentats com a culpables de tots els mals. La campanya de propaganda ja ha començat i conduirà a més tensió en la relació entre xinesos i nord-americans quan el problema que afrontem desborda els egos i interessos dels dos països perquè el que està en joc és el nostre futur com a espècie. En la lluita contra la pandèmia estem tots junts al marge de nacionalitats, religió o estatus social, perquè només junts la derrotarem.H

Notícies relacionades

Trump expressa el seu «respecte» per la Xina després d'haver parlat amb Xi Jinping

Els EUA es converteixen en el país amb més casos de coronavirus

Però el seu comportament és comprensible des d’un altre punt de vista que a nosaltres ens sembla egoista, miop i a curt termini, i és que en funció de la forma en què evolucioni la pandèmia i de la manera en què xinesos i nord-americans juguin les seves cartes, pot canviar la preeminència d’un país o un altre en la geopolítica mundial i aquí tots dos s’hi juguen molt. Aquesta crisi encara pot tenir moltes conseqüències inesperades perquè el futur és incert i la història sempre l’escriuen els vencedors.

Ambaixador d’Espanya