25 maig 2020

Anar al contingut

Editorial

La vulnerabilitat agreuja la pandèmia

La sensació d'abandonament s'apropia dels escenaris de la pobresa, on la debilitat agreuja els efectes d'una situació excepcional

El Periódico

La vulnerabilitat agreuja la pandèmia

Ashraf Amra

L’extensió de la pandèmia en totes direccions deixa al descobert la vulnerabilitat de les societats amb sistemes de salut i de protecció social molt febles quan no inexistents. Gran part dels països d’Àsia, l’Àfrica i Llatinoamèrica no tenen els mitjans per pal·liar els efectes del mal. Els camps de refugiats són mitjans especialment propicis perquè avanci la malaltia sense control; és impossible que el Govern indi pugui confinar a casa 1.300 milions de persones, de les quals desenes de milions viuen en condicions de precarietat absoluta; és inquietant que el coronavirus hagi arribat a la paupèrrima franja de Gaza, on s’amunteguen dos milions de persones en un paisatge devastat; és inimaginable que faci efecte la crida a la treva mundial feta per l’ONU i avalada pel Papa. Els obstacles són enormes en massa llocs perquè sigui possible combatre la malaltia amb promptitud, eficàcia i el mínim cost possible en vides.

Mentre els Estats Units, la Unió Europea, el G-20 i altres fòrums del primer món discuteixen la manera més adequada per vèncer la corba de propagació, garantir el subministrament de material sanitari i procurar respiració assistida a economies paralitzades, la sensació d’abandonament s’apropia dels escenaris de la pobresa. Una vegada més, la debilitat agreuja els efectes d’una situació excepcional sense que, fora d’això, la comunitat internacional tingui capacitat de reacció per delimitar la crisi allà on no fan falta les estadístiques per sospitar que es manifesta amb gran cruesa.

Aquests dies es repeteix sovint que res serà igual després de la pandèmia. Aquesta promesa de canvi o de revisió del repartiment de papers en la societat del segle XXI hauria d’arribar per atenuar la desprotecció dels més febles, el futur dels quals depèn gairebé sempre d’iniciatives privades, de l’abnegació militant d’oenagés i particulars que, moltes vegades amb risc extrem, supleixen la falta de compromís amb els més vulnerables en una comunitat global radicalment dual.