Radiografia d'una Espanya en xoc

La clau governamental fa una altra volta al forrellat d’Espanya. Més confinament preventiu i més dur. Les realitats que va creant el temible enemic, el coronavirus, se superposen i de vegades fins i tot xoquen entre si. No totes les tremolors ni les decisions són fàcils de veure des del nostre sofà o les finestres i els balcons de casa nostra. Hi ha coses que estan passant i només són observables amb radiografies profundes i d’urgència.

Mentre els hospitals intenten suportar, a base d’heroïcitat i desafiament a la raó, els fonaments civils de l’Estat, els polítics i els tècnics practiquen l’alquímia legislativa i diplomàtica, a la recerca de la llum al final del túnel. L’última cosa: decretar el tancament de tota activitat que no sigui crítica. Vacances forçoses, pagades però recuperables amb hores extres a mitjà termini. Es busca evitar el col·lapse de la sanitat durant la pròxima quinzena per més contagis, malgrat que territoris com Madrid ja gairebé el toquen amb la punta dels dits cansats dels seus sanitaris. Catalunya està en el mateix camí.

Alhora, una petita part de la indústria nacional, sense fer gairebçe soroll, es reorienta assessorada per tècnics per fabricar guants, mascaretes, bates, gels i respiradors. Això últim, el més complex. Ja hi ha alguns assajos discrets en hospitals amb nous models. Fa falta que compleixin certs requisits perquè siguin efectius. I capacitat per fabricar després a nivell industrial. A aquestes iniciatives s’hi afegeixen les mesures d’emergència, com l’Exèrcit netejant sense parar centres públics i residències: no hi ha dades oficials encara, però es calcula que la meitat de les que hi ha a Espanya tindrien una infecció entre les seves parets.

El fantasma d’Itàlia

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En aquest context, i malgrat haver-s’hi resistit durant un bon grapat de dies, Pedro Sánchez fa un altre pas de rosca en la nostra tancada. Des de l’oposició hi ha qui li va demanar encara més en l’últim ple del Congrés. Ell prefereix, insisteix, mantenir les àrees crítiques i essencials funcionant mentre sigui possible. I tot i que no ho verbalitza, creua els dits perquè «s’aplani la corba» i arribi d’una vegada el material sanitari imprescindible, des de diferents punts del globus, que li permeti frustrar un contagi en cadena entre el personal d’aquestes àrees. Els ports, els aeroports, els responsables de l’alimentació... també tenen malalts. I gent en quarantena. I por. I els representants sindicals que clamen per un tancament total, a la manera italiana, mentre no hi hagi recursos que s’intenten fabricar ara a Espanya o es continuen buscant (i pagant a preu d’or en un mercat internacional hiperventilat).

També les diferents administracions, amb tensions entre elles, queixes més que comprensibles en alguns casos i postureig feridor en d’altres, continuen treballant contra rellotge. Tot això sense contacte físic entre uns funcionaris que tampoc estaven preparats per exercir la seva responsabilitat a cop de clic. Ho estem reinventant tot. Fins i tot la manera de vetllar els nostres morts. I mentres, esperem que Europa reaccioni. I que el virus se sotmeti.