28 maig 2020

Anar al contingut

Una Europa amb recels

Que els països del nord decideixin que cada Estat respongui amb els seus propis mitjans és una mostra d'egoisme nacional

Una Europa amb recels

- EU Council dpa

La decepció i la incertesa l’endemà del fracàs del Consell Europeu de dijous és prou expressiva dels dubtes que ha sembrat la cimera de caps d’Estat i de Govern dels Vint-i-set. L’egoisme del nord envers el sud, promogut pels països més rics, entre ells Alemanya, Països Baixos i Àustria, entre altres socis, ha dividit la Unió Europea i l’ha col·locat a punt d’una situació crítica a causa de la ineficàcia i la rancúnia entre estats. De nou és legítim preguntar-se si la paraula «solidaritat» té algun significat al si de la UE o és precís, perquè el tingui, acostar-se més al caire de l’abisme, si es pot.

El cost social de les polítiques d’austeritat en el passat ha caigut en sac foradat i l’única línia de defensa per reduir els efectes econòmics de la pandèmia és el programa dissenyat pel Banc Central Europeu (BCE) després de la tebiesa inicial de Christine Lagarde. Un recurs insuficient a llarg termini si no es reforça amb alguna de les fórmules posades sobre la taula per França, Espanya i Itàlia –deute sindicat, eurobons–, preferibles sempre a recórrer només als 410.000 milions del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que s’hauria d’entendre com un instrument complementari. És sabut que els països del nord, a menys que facin una sorpresa enorme, difícilment acceptaran la sindicació, per la qual cosa resulta difícil pensar que donarà resultats posposar dues setmanes una decisió amb poc marge per a la sorpresa.

De fet, els països europeus es troben en una situació similar a la del 2010, quan es va imposar l’austeritat i es va retardar la recuperació econòmica. Com llavors, els països del nord no volen mancomunar el seu deute amb els del sud i creuen suficient aixecar els límits del dèficit perquè tothom tiri endavant. En realitat, el que van sostenir al Consell Europeu els caps de Govern més reticents sense dir-ho obertament és que cada pal aguanti la seva espelma i que cada Estat respongui a la crisi amb els seus propis mitjans si s’agreuja la situació, una cosa que de moment no hauria de succeir, almenys a curt termini, per l’actuació del BCE, que ja ha rebaixat els costos de finançament d’Itàlia i altres països.