Sánchez i el bisturí

El dia en què Espanya va superar la Xina en morts, el Congrés va donar el vistiplau la pròrroga per dues setmanes més de l’estat d’alarma, fins a l’11 d’abril. A més, el Congrés va aprovar de manera majoritària els decrets amb mesures econòmiques que va presentar el Govern de Pedro Sánchez. Va ser una llarga sessió parlamentària que es va acabar de matinada en la qual l’oposició va recolzar el Govern amb els seus vots però es va mostrar dura en la crítica de la gestió de la crisi. La treva que l’emergència sanitària i econòmica va propiciar per acabar amb la crispació que marca aquesta legislatura des del seu inici es manté en el terreny dels vots però el discurs es va endurir. I en un avís del que està per arribar, dreta i esquerra van evidenciar que les receptes de reconstrucció que propugnaran quan acabi la crisi seran molt diferents. 

Però aquest escenari, el de la sortida de la crisi, no és el moment en què ens trobem. El Ministeri de Sanitat considera que amb 47.610 infectats Espanya «està molt a prop» d’assolir el pic de contagis, així que no s’entreveu encara en l’horitzó un final a les mesures de confinament perquè la corba s’accelera amb un augment tant de la velocitat com del nombre de morts i infectats. Un informe de la Generalitat contempla un escenari –el pitjor d’ells– similar al d’Itàlia i amb necessitat de mantenir el tancament fins al mes de juny. 

Endurir el confinament

Així que en la fase més dura de la crisi, com Sánchez va qualificar que serien aquests dies, la sessió del Congrés va girar sobre la qüestió que marca el debat: si el Govern ha d’endurir encara més el confinament amb una aturada gairebé total de l’activitat econòmica. Sánchez va defensar el que va qualificar de política de «bisturí». En paraules de la vicepresidenta tercera del Govern i ministra d’Afers Econòmics i Transformació Digital, Nadia Calviño, el Govern té per objectiu defensar les empreses, el treball, els autònoms i els més vulnerables i, alhora, intentar garantir que hi hagi «una base per a la construcció econòmica quan acabi la crisi sanitària». És un equilibri molt complex, atesa la duresa amb què el virus ha colpejat Espanya. 

Els partits independentistes catalans (ERC, Junts per Catalunya i la CUP) van defensar la seva abstenció perquè recolzen un confinament més dur. És comprensible atesa l’actitud de la Generalitat, però els qui des de llocs de responsabilitat advoquen per la paràlisi gairebé total no emfatitzen la dificultat de decidir quina activitat és essencial ni indiquen com l’Estat protegirà empreses, treballadors, funcionaris i autònoms que patirien encara més en cas d’un confinament més dur.

Queda molta feina a fer. El Govern té sobre la taula assumptes com la petició de moratòria fiscal de les patronals, més ajuts als autònoms i mesures de pes socials que semblen necessàries, com els ajuts al lloguer o una paga universal mínima. Les dues corbes (l’ascendent de l’epidèmia i la descendent de l’economia) dibuixen una emergència en la qual no caben frivolitats ni dubtes.