15 jul 2020

Anar al contingut

El poder de la correspondència

Una taula per a Virginia Woolf

Una taula per a Virginia Woolf

María Tena

Aquests dies de tancament ens amaguem i ens consolem en els missatges que ens enviem entre els amics.

El primer dia que vaig estar sola a casa em vaig recordar de Virginia Woolf i de com li agradaven les cartes. Una escriptora excepcional que cada matí, quan era a Monk’s House, s’asseia a l’aire lliure i escrivia sobre una taula. La seva obsessió eren les cartes i estar sempre comunicada amb els amics. Així s’expressa per carta a la seva amiga Ethel Smyth, el 1930: «Demà rebré una carta d’Ethel, em vestiré a poc a poc, m’entretindré xerrant, [...] oloraré una rosa vermella, creuaré de pressa la gespa (em moc com si portés una cistella d’ous al cap), encendré un cigarret, em posaré la taula d’escriure sobre els genolls i em deixaré caure, com un bussejador, amb molt de compte, fins a l’última frase que vaig escriure ahir. Potser llavors, quan hagin passat vint minuts, o pot ser que més, veuré una llum a les profunditats del mar i m’hi acostaré furtivament... perquè les nostres frases són només aproximacions, una xarxa que es llança sobre una perla marina que es pot esvair i que, si es treu a la superfície, no s’assemblarà en res al que era quan la vaig veure sota el mar».    

Tenint en compte el nombre de cartes que va escriure, sis grans volums, està clar que li agradava escriure-les i que formaven part del seu discurs literari i tenien el ritme dels seus pensaments. El que en aquella mateixa època traslladava a les seves novel·les. Com va dir Susan Sellers, «els diaris i les cartes ofereixen alguna cosa més que un cop d’ull referent a la visió que tenia Woolf de l’escriptura i de la seva vida personal», ja que «contenen molts dels elements que normalment busquem a les obres d’art [...], narrativa, drama, fins i tot poesia [...], descripcions evocadores i enginyoses, escrites magistralment [...], caracterització de personatges, humor, metàfores i jocs semàntics».

Aquests dies de tancament ens amaguem i ens consolem en els missatges que ens enviem entre els amics. Des de l’Uruguai em diu una amiga que està amb mi, que ànims. Un altre, que no aconsegueix sortir de l’aeroport de Sri Lanka, i mentrestant m’envia una caricatura en la qual se’l veu engabiat, i a les xarxes socials rastregem els acudits més enginyosos per eludir l’angoixa d’aquest estret armari on estem obligats a refugiar-nos. 

Molts lectors no tenen ni idea de la cara que tenien Joyce, Proust o Gertrude Stein i, en canvi, recorden el rostre de Virginia. El seu caràcter avantguardista, la seva personalitat, la seva ironia, massa vegades passada per alt, i la seva alegria. Va ser una devota escriptora de diaris i cartes, que donen llum sobre la seva personalitat i la seva poètica. Menys introspectives que els diaris, les cartes tenen el mèrit inestimable de mostrar com es presentava l’autora, com volia que la percebessin, entenguessin i recordessin. Malgrat la seva fràgil sensibilitat, va tenir la fortalesa d’expressar obertament les seves opinions i d’oposar-se amb fermesa a la cultura del seu temps i a la tradició literària que la precedia. Va ser una escriptora valenta, capaç de fundar la seva pròpia editorial independent, amb el seu marit. 

Vita Sackville-West li va escriure: «¿Què em pot agradar més en la vida que escriure cartes diàriament, cartes llargues, escrites des de dalt de la torre rosada envoltada de cignes?». «La mort serà molt avorrida: a la tomba no existeixen les cartes», va arribar a dir al seu diari.

Avui mateix ens proposen que escriguem cartes als malalts reclosos als hospitals. Una gran idea per sentir-se acompanyats. Una idea que a Virginia Woolf li hauria encantat.

PS: Més sobre aquesta passió a: ‘Sobre la escritura. Virginia Woolf’, del professor Federico Sabatini, publicat per Alba Editorial.