Passió i raó: la mort a Venècia

Som a principis del segle XX. Gustav von Aschenbach surt de la seva casa de Munic per fer un llarg passeig. Acaba perdent-se prop d’un cementiri. Allà veu un home que, després de mirar-li als ulls, provocador, no tarda a desaparèixer. Només amb això n’hi ha prou per encendre el seu desig de viatjar al sud, la seva gana d’emocions.

Així comença ‘La mort a Venècia’, de Thomas Mann. El Gustav arriba a l’Hotel des Bains de Venècia i s’enamora del Tadzio, el jove aristòcrata polonès que l’obsessionarà fins al final de la novel·la. ¿Qui no ha tingut encara la joia de llegir aquest llibre o de veure la pel·lícula de Visconti? La història té un caràcter simbòlic: no han fet la seva aparició les guerres mundials, però per moments sembla que s’endevinen. Com si l’horror de la malaltia que està a punt de desencadenar-se anunciés els de la guerra.

Thomas Mann confronta la bellesa de Venècia amb el desordre i la por que portarà l’epidèmia de còlera. I no obstant hi ha a la novel·la un equilibri, en paraules de Luis Landero un contrapunt a «la desavinença irreductible entre el món de la raó i el dels sentiments».

Sensació de por

Una història que es renova en aquest coronavirus que ha arribat sense avisar, com en l’edat de les tenebres, i que ens produeix la por del que no sabem entendre. Controlem la velocitat, l’economia, la informació, l’amor i l’atracció eròtica. Tenim la gosadia de dominar el nostre planeta i continuar destruint-lo alhora. Però de sobte la pesta moderna, la de les malalties infeccioses, ens deixa nus davant del nostre destí. El que no està a la nostra mà canviar ens produeix una por irrefrenable. Tot el progrés es posa de genolls davant d’un adult que no s’ha rentat bé les mans... Quin disbarat. Tot se’ns escapa en un moment.

L’estètica de la novel·la, la seva profunditat, i no diguem la bellesa de la pel·lícula de Visconti, ens recorden que vivim en un món fracturat entre la bellesa i la por, en la qual, no sabem per què, continuarem sempre sent culpables. Aquesta taca continua en el nostre subconscient: les malalties fan que ens sentim culpables, com si fossin un càstig d’un déu intolerant. I penso en la sida i en el patiment moral dels primers malalts.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però la vida manca d’explicació: un dia som amos de nosaltres mateixos i al següent ho hem perdut tot. Potser quan es va publicar la novel·la, el 1912, Thomas Mann no sospitava que el segle XX portaria tanta destrucció. Però la història continua, i encara tenim por. Una por difusa i dubtosa, perquè no estem segurs que se’ns estigui informant de tot. I no ens volem fiar que els metges no menteixin, que siguin allà només per ajudar-nos.

Però tornem Aschenbach. S’acaba d’assabentar que el jove Tadzio torna al seu país. Baixa a la platja i el veu jugar: «Allà era el contemplador, assegut, com aquella primera vegada en què, tornada des d’aquell llindar, la mirada grisa crepuscular es creués amb la seva». Ja no el tornarà a veure. La seva mort a la platja és també la mort d’una època.