L'epidèmia als països en desenvolupament

¿Virus de rics o de pobres?

Els sistemes de salut a l'Àfrica no estan preparats per donar resposta a un coronavirus salvatge, ho sabem perquè tampoc ho estan per a l'emergència del dia a dia

Es llegeix en minuts
¿Virus de rics o de pobres?

JOHN WESSELS

Hem recuperat els balcons per aplaudir, per cantar, per cridar o per descobrir que a l’altra banda hi ha un veí per parlar. Sense una vacuna que freni la transmissió, ni un tractament que mitigui el risc de les seves conseqüències mes greus, l’única resposta al coronavirus passa per intentar posar-li barreres perquè el contagi s’alenteixi. En això estem en aquesta banda del món: quiets, confinats, intentat evitar al màxim el nombre de contactes que propaguin el virus. Pensàvem que érem immunes i de la mateixa manera que l’economia s’ha globalitzat, aquesta epidèmia ha vingut a recordar-nos que les malalties infeccioses també circulen sense conèixer fronteres. Fins a l’arribada del coronavirus les malalties infeccioses quedaven a l’altra banda d’una frontera que divideix el mapa del món en dos: els països rics i els altres. Aquest nou virus, de moment és l’excepció, no sabem quant temps pot durar així, però sí que sabem una cosa que des de fa temps venim apuntant: que la salut i el desenvolupament global van agafats de la mà.

Per això cal començar a mirar també cap a balcons mes allà de les nostres fronteres on hi ha grups molt vulnerables i el risc és encara més gran. Les organitzacions humanitàries ja han anunciat que convertir els camps de refugiats en camps d’infectats és una qüestió de temps. De Síria Bangladesh Uganda, els que fugen de les persecucions ja viuen en confinament, però amuntegat, tot un botí per a un virus que circula tan ràpidament. La seva situació és com una bomba de rellotgeria que no només afectarà els grans, sinó tota la comunitat. El virus també farà estralls en zones de conflicte, com a Síria, Veneçuela o el Iemen, on els sistemes de salut han sigut devastats.

Xifres baixes

L’altre gran escenari on pot circular lliurement és l’Àfrica. ¿Què està passant allà a baix? Les xifres baixes en països subsaharians sorprenen. El primer cas es va registrar a Nigèria i encara avui en aquest país, de llarg el mes poblat del continent, els casos registrats es continuen comptant amb els dits de les mans. No obstant, en l’espai de temps des del primer positiu d’un italià que va viatjar a Nigèria, uns altres 28 països de l’Àfrica subsahariana coneixen ja el virus i s’estén. El dubte està a saber a quina velocitat. Sembla impossible que el virus hagi capgirat la situació que deixava les malalties infeccioses a l’altra banda i ara distingeixi els països rics i en els pobres el nombre d’infectats sigui marginal. Algunes pistes permeten un cert marge d’esperança perquè el desastre que està ocasionant aquí no acabi enfonsant els mes pobres. La dada mes contundent és que el continent africà és el mes jove del món, la mitjana d’edat és de 20 anys i només el 3% de la població africana en té mes de 65. Sabent que l’impacte de la malaltia és menor entre els joves semblaria normal que afecti menys. L’altra raó per la qual el nombre de casos no augmenta és perquè no s’està diagnosticant. Com a màxim, alguns països estan prenent la temperatura als passatgers als aeroports, un mètode no gaire efectiu tenint en compte el llarg període que pot passar sense que es presentin símptomes. No hi ha recursos per portar el test a tots els possibles afectats i això podria estar ocultant que el virus ja estigués prou expandit.

Et pot interesar

Creuem els dits, tant de bo no acabi generant un problema més gran, perquè el que sí que sabem, en canvi, és que amb la debilitat dels sistemes de salut a gairebé tots els països del continent suposaria un repte insalvable. Els països de renda baixa, fins i tot els que s’acosten a una renda mitjana, no tenen capacitat per donar resposta als casos mes greus. Per posar només un exemple, a Kenya, un país de mes de 50 milions d’habitants, només hi ha 130 llits de cures intensives. Tot un repte.

A Sud-àfrica sembla que els casos comencen a seguir la corba europea, però a la resta de països no sembla, encara, que hi hagi transmissió comunitària. Quan es produeixi sabem que serà més dur que aquí. Sense capacitat de resposta mèdica l’epidèmia no trobarà barreres. D’altra banda, si es confirma que el risc mortal d’aquesta malaltia afecta principalment els grans, serà difícil que acabin considerant-ho una amenaça de salut pública superior a les que ja tenen. Pensem que en un país com el Senegal, que no és dels que té una renda més baixa, cada any moren 11.000 nens abans d’arribar als cinc anys com a conseqüència d’una pneumònia que es podria tractar. Les malalties més letals a l’Àfrica s’emporten cada any tres milions de vides de forma prematura. Només la sida mata un milió de persones i un altre se l’emporten les malalties respiratòries. Com ara passa aquí amb el coronavirus, aquestes són les emergències de salut global que impedeixen el desenvolupament d’aquests països. La majoria dels sistemes de salut a l’Àfrica no estan preparats per donar resposta a un coronavirus salvatge, ho sabem perquè tampoc ho estan per donar resposta a l’emergència del dia a dia i per això castiguen tant la seva població i els costa tant sortir de la pobresa. Si entra amb força i el virus és estacional, mantenir-lo sense resposta a qualsevol regió del món continuarà sent una amenaça per a ells, però també per a nosaltres. Una bona manera d’entendre que, igual que l’economia, la salut ha d’oferir respostes globals perquè, tot i que pensem el contrari, els virus no coneixen fronteres.