L'Europa absent

El Covid-19 ha arribat a Europa i ho ha fet en forma de crisi sistèmica. Cap frontera és capaç de frenar-lo, malgrat que alguns pensessin en aquesta possibilitat. Les respostes han sigut diverses i en tots els casos inexactes, equivocades o tardanes. El desconcert que ja vam veure a la Xina, Corea del Sud o el Japó aquí també ha fet la seva aparició. Els impactes sanitaris, econòmics i socials no tenen precedents al món contemporani. Ni tan sols la crisi de la grip espanyola; llavors, és clar, la globalització capitalista no era operativa.

La integració europea va començar a fi de mantenir la pau, superar la postguerra i establir sinergies entre estats per superar els moments de crisi de manera conjunta. Estat de dret, democràcia i drets humans es van unir a aquest objectiu com a principis rectors. La caiguda del mur i Maastricht van situar el capitalisme i la globalització al centre de la sala de ball. Al principi, tot i que fugaçment, els plans es van complir. Els discursos de les elits sobre com de beneficiós era el procés plantejat així portaria a les nostres societats van calar en la ciutadania. Molts van ser els sacrificis fets per les societats europees que van confiar en allò de la solidaritat i la confiança entre els socis. Van creure en Europa i en el que prometia.

Després van arribar la crisi de l’euro el 2008 i la crisi humanitària del 2015, les febles costures sobre les quals se sostenia el sistema van començar a descosir-se. L’absència de control dels capitals financers i el desmantellament de l’estat social van provocar que en situació de crisi econòmica aquells més desprotegits per un sistema cada vegada més desigual fossin els que més van patir l’impacte. La fixació del sostre de despesa que es va conjuminar posteriorment va acabar donant el cop de gràcia a les classes socials més desfavorides. Més endavant, la guerra de Síria i el canvi climàtic, entre altres factors, van provocar l’arribada d’un important, tot i que no inassumible, flux de persones que buscaven la protecció d’Europa.

El còctel no podia ser més explosiu i propiciatori per a la reaparició de forces amb reminiscències d’un passat europeu a què (gairebé) ningú volia tornar. I, no obstant, Europa encara hi era. Processos d’institucionalització van semblar apaivagar les ànsies d’implosió, especialment després del desastre del ‘brexit’. Tot un miratge.

L’arribada de la nova Comissió va voler insuflar nous ànims i esperances als ciutadans, fins i tot es va atrevir a predir una visió d’Europa com a potència geopolítica. El final de la fórmula del ‘spitzenkandidat’ no augurava res de bo. I les pitjors prediccions es van complir. Els primers 100 dies del nou govern europeu han sigut probablement, els menys operatius, resolutius i, sens dubte, geopolítics de tota la història de la UE. El que es va vendre com una estratègia per al futur d’Europa no ha sigut més que una bona campanya de comunicació. Pedaços en qüestions latents, canvi climàtic, noves tecnologies, gestió migratòria, i alguna altra. Ni una paraula sobre gestió de crisi, sobre la necessitat de la coordinació i la sincronització entre estats. Res sobre la solidaritat i la confiança entre estats.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La sanitat és competència exclusiva dels estats membres, però potser una mínima estratègia comuna per abordar el problema no hauria estat sobrer. Italians abandonats a la seva sort, França i Alemanya com dos zombis sense creure el que passava, Suècia a la seva sense prendre mesures ni de mitigació, ni de contenció. El virus campant al seu aire i la ciutadania no donant crèdit al que estava passant i preguntant-se on era el seu paraigua protector, Europa.

Alguns pensaran ¡quina mala sort! just quan s’obria el debat sobre el futur d’Europa. Cada un ha anat a la seva. L’Eurogrup ha dit ¡campi qui pugui! i no ha posat en marxa les mesures d’harmonització fiscal necessàries. El BCE ha reaccionat tard i després d’una erràtica primera resposta que ens va fer voler a totes la tornada de Draghi. Els pilars de la UE s’esfondren com un castell de cartes: llibertat de circulació, solidaritat, confiança cauen sota el pànic provocat pel Covid-19. No apareix un lideratge polític europeu que sigui capaç d’agafar les regnes. L’absència de credibilitat a la UE s’incrementa amb cada contagi, la gent ja no mira a Brussel·les, mira a les seves capitals. Mentrestant, l’extrema dreta espera el seu torn després de la pandèmia.