El maltractament dins de la llar
Violència masclista en temps de confinament
La convivència intensiva de 24 hores diàries pot augmentar el risc de patir maltractament. Com a veïns, amics o família hem de donar un missatge d'estar en disposició d'ajuda en qualsevol moment que es necessiti
zentauroepp52842018 garner200318190816
Per a moltes dones, nenes i nens la seva casa no és una llar. El govern (els governs) ha imposat mesures de confinament per intentar reduir l’expansió del coronavirus. Sens dubte, mesures encertades que, fins a cert punt, encara es poden quedar curtes: s’hauria de garantir que totes les persones que tinguin una feina que no sigui de primera necessitat social es puguin quedar a casa, assegurant que la situació econòmica podrà ser «sostinguda» per l’Estat. Aquests últims dies sembla que el Govern ha intentat assegurar mesures en aquesta línia. La pregunta és si seran suficients per convèncer la gent de respectar el confinament davant de la por de la pèrdua econòmica. Però més enllà de les mesures que –esperem– s’aniran alineant amb la necessitat de confinament total que requereix la situació, s’haurà de pensar i entendre que per a tota la ciutadania no significa el mateix el #joemquedoacasa.
Voldria posar el focus en les situacions de violència masclista que es produeixen dins de casa i que solen quedar invisibilitzades, la majoria de les vegades, de cara a l’exterior. Tant aquelles dones que ja estaven sent ateses en serveis especialitzats, aquelles que en el silenci de la convivència estan patint però no s’han posat en contacte amb el sistema públic, com aquelles situacions de tensió latent que poden precipitar violències fruti d'una major convivència en aquest període. En qualsevol d’aquests casos, la convivència intensiva de 24 hores diàries pot augmentar el risc de patir violències. Per aquest motiu és important prendre consciència col·lectiva que el confinament social no ha de ser el mateix que l’aïllament social. Tot el contrari. Aquest confinament ha de servir per prendre consciència de la nostra interdependència com a societat i entendre que d'una en una no avancem amb els reptes que tenim per davant: salut pública, crisi climàtica, igualtat social, etcètera. Aquesta crisi representa un risc i alhora un repte. El risc de tancar-nos en el nostre individualisme –si no entenem bé el missatge– o el repte d’aprendre a ser, de veritat, una comunitat; més enllà de les fronteres.
Garantir l’atenció a les víctimes
De moment, en aquesta crisi de salut pública, estem demostrant, com a ciutadania, una gran altura a través de tantes i tantes iniciatives ciutadanes de suport que veiem en aquests dies. Així doncs, em sembla important assenyalar que aquesta solidaritat ha de posar el focus també en la responsabilitat comunitària en la prevenció de les violències masclistes en la mesura que ens pertoca; sense suplantar, en cap cas, la responsabilitat dels poders públics. Són aquests els que han de trobar fórmules per conjugar aquest confinament amb assegurar el dret a viure sense violències també en l’àmbit privat. Així caldria garantir que la dotació per assegurar atenció d’urgències a la violència masclista és suficient tant a nivell telefònic com presencial i residencial, així com informar pels canals de comunicació massiva (no només les xarxes socials) sobre quines són les vies de contacte per rebre aquesta atenció. Aquesta és també una necessitat bàsica.
En aquesta línia vull informar de quins són els recursos actuals a Catalunya: per a les dones que necessiten parlar, compartir, preguntar, poden trucar al telèfon de la Generalitat de Catalunya 900 900 120. Amés a més hi ha atenció telefònica i presencial en cas d’urgència al centre més proper al seu territori (SIAD o SIE) o SARA a Barcelona. Que són els serveis que poden atendre prioritàriament la violència masclista. Però també des de qualsevol establiment, com ara supermercats o farmàcies, al qual hagin d’acudir per alguna necessitat i que estigui permès dins del confinament poden contactar amb algú o trucar per telèfon si ho necessiten.
Per a la ciutadania, les veïnes, veïns, amics, família hem de mostrar disponibilitat telemàtica, empatia i hem d’entendre les dificultats per parlar de la violència. Sovint les situacions de violència masclista no s’expressen tan directament. Simplement donem un missatge de ser presents i en disposició d’ajuda en qualsevol moment que es necessiti. Explícit. Sense por. Sense jutjar. Només cal entendre que si el confinament pot ser emocionalment dur per a qualsevol de nosaltres més ho serà per a algú que ja estava vivint una situació complexa –amb l’etiqueta que ella li vulgui posar– abans del confinament.
Governar també és això. Tenir en compte totes les dimensions d’un problema alhora. Tota la diversitat social que opera i quins són les veus més vulnerabilizades. Les dones que pateixen violències al si de la seva ‘llar’ també són població de risc durant la pandèmia.
