Europa davant la tristesa

Són moltes les paraules que defineixen aquests dies, però és fàcil que s’imposi una: tristesa. Desolació per tot el perdut. Molt més que la llibertat de moviments transitòria. Hi ha éssers estimats que es quedaran pel camí. I també llocs de treball. La llista de l’atur s’engrosseix. Són massa els negocis que ja no tornaran a aixecar la persiana. I, en l’era de la precarietat, no totes les persones rebran subsidis d’atur. Podem clamar per la paralització absoluta del país, però hem de ser conscients que parlem de pobresa. Així, sense pal·liatius. ¿Fins on podran arribar les arques de l’Estat? Europa apareix de nou en l’horitzó. Una Europa compromesa que ningú quedi enrere. ¿Serà possible, això?

Venim d’una crisi que ha exacerbat els nacionalismes populistes. La bandera és el drap que es llança amb fúria al rostre del que es menysprea. Tot serveix per alimentar el supremacisme, fins i tot una pandèmia mundial. El Covid-19 pot conduir-nos a una recessió. Psicològicament no estàvem preparats. Ideològicament, fa por. Necessitem que la paraula ‘Europa’ s’imposi a la tristesa.