¿Crèdit o transferències? Aquesta és la qüestió
La qüestió és qui paga la factura de parar la producció pel coronavirus
zentauroepp52698920 la ministra de asuntos econ micos y vicepresidenta tercera d200316152724 /
Tots portem un entrenador a dins. I ara, també, un epidemiòleg. De manera que no es tracta de convèncer-los que en realitat ningú s’ha equivocat, sinó que tots –experts, polítics, empresaris, treballadors, ciutadans– s’han mogut intentat ponderar dos efectes del coronavirus: el ritme d’expansió de la pandèmia i el cost econòmic i social d’alentir-lo. Hi ha hagut molta misèria política en aquest debat, una mica de tots, i molt especialment de Torra, Díaz Ayuso i García Page, per posar-ne exemples pròxims. La versió narcisista de l’independentisme s’hauria d’adonar que el món no gira al voltant del procés. Igual l’estat d’alarma i la seva recentralització s’ha fet aquesta vegada pensant més en el País Basc, Galícia, Madrid o Castella-la Manxa que no en Catalunya. Però hi haurà temps d’aclarir-lo. Potser tampoc és tan mala idea repartir el virus entre tot el sistema sanitari per evitar el col·lapse de la capital. Els científics ja trauran conclusions entre les dues escoles que debaten aquests dies: la dels que volen una epidèmia més llarga amb un confinament més lax i la dels que demanen un confinament absolut costi el que costi. I aquest és el nus de la qüestió. Que implica un debat sobre el pagament de la factura d’aquesta pandèmia.
Estem vivint una experiència inèdita. Estem parant el món. Tornant pràcticament a una economia de subsistència. El confinament total de la població significa parar el país. Pedro Sánchez vol que siguin les empreses les que tanquin. Per això no ha prohibit anar a treballar. Això és absurd, perquè estar a casa tancat el cap de setmana i dilluns anar a treballar és menys efectiu. Però, si els ordena que parin, llavors s’ha de pagar la factura. Diuen els economistes que cada mes sense producció són quatre punts menys de PIB. Serien uns 8 en dos mesos, els mateixos que vam perdre en tota la crisi del 2008. I, si les empreses deixen de produir i de vendre, deixaran de pagar. Ens encaminem cap a una suspensió de pagaments en cadena. I aquí sorgeixen de nou unes sanes discrepàncies: l’ortodòxia de Brussel·les vol treure el bazuka de la liquiditat. És el que ha fet Trump. Es tracta de fabricar diners perquè les empreses s’endeutin i paguin els seus proveïdors i d’aquesta manera s’aconsegueixi que el dia 30 tothom cobri el salari. Si no ho aconsegueixen, seria el col·lapse. Però les seqüeles d’aquest augment de l’endeutament poden fulminar la part més dèbil del teixit productiu: el que no s’ha produït i no s’ha venut, s’ha perdut. Per això va durar tant el Consell de Ministres de dissabte. Perquè els polítics (Ábalos i Iglesias) es van enfrontar als tecnòcrates (Calviño i Montero) demanant que no es doni liquiditat, sinó que l’Estat pagui l’aturada, que s’endeuti i que després aquest deute es converteixi en perpetu en la caixa forta del BCE. Vaja, que en lloc d’aprovar milers d’expedients de regulació d’ocupació i de crèdits a les empreses, es faci un tancament de caixa, que no es paguin impostos ni cotitzacions socials fins a recuperar l’activitat i que amb el circulant es paguin els salaris i poc més. Que ningú pagui a ningú i que li carreguin el compte a l’Estat. Apassionant.