Temps real

En cine parlem de ‘temps real’ per distingir-lo del temps de la ficció. Sabem que, si el cine retratés qualsevol acció amb la seva durada veritable, fins i tot la més emocionant, un desplaçament amb cotxe o la detenció d’un sospitós, perdríem els espectadors. Per això es va inventar l’el·lipsi, per avançar en el temps saltant-nos el que és prosaic. El 2001 va causar sensació una sèrie que protagonitzava Kiefer Sutherland anomenada ‘24’ perquè cada episodi de 60 minuts seguia durant una hora real els personatges, sense talls ni el·lipsi. Vet aquí també la bellesa i la màgia del pla seqüencia, tan complex de filmar, en què a l’espectador no se li escamoteja res i sent que de veritat està present en allò que veu. Des del punt de vista de guió, ‘24’ era excepcionalment meritòria, perquè tots els professionals sabem que fer entretinguda la contemplació de la vida real és dificilíssim. I és que la vida real té procediments, automatismes, inèrcies, temps morts i accions insignificants i inconseqüents en què ni ens hi juguem res ni hi ha el conflicte que fa del drama, un drama. Ens afaitem, posem la cafetera, donem menjar al gat, esperem que el semàfor es posi verd, dobleguem la roba neta... sumant molts passos petits repetitius i anodins.

Portem a Madrid, al País Basc, a La Rioja i a partir d’aquest dissabte a tot el país, gairebé una setmana vivint una pel·lícula de ciència-ficció en temps real, sense cap el·lipsi. Del ‘thriller’ trepidant que era la nostra vida hiperconnectada i saturada d’obligacions fa vuit dies, hem passat a una pel·lícula experimental d’art i assaig en què sembla que no passa res tret d’un degoteig de xifres: pugen els malalts, baixen les borses. Aquesta pel·lícula de la qual en som inesperadament protagonistes exigeix molt de l’espectador ja que no es manipula res per seduir-lo i captar la seva atenció. Tot és lent, tot és tebi i sense encant. Per això als adolescents i joves és a qui més els està costant, crec, aquest cessament de l’activitat. Es dona la paradoxa que de sobte no en tenen prou amb el que abans era el centre del seu interès, el mòbil, les xarxes socials. Volen veure els seus amics en carn i ossos, trobar-s’hi, sentir les seves veus, tenir a prop la seva pell, mirar-se als ulls i la idea d’una altra setmana més sense classe, però sense ajuntar-se, veient-se només per pantalletes se’ls fa inimaginable. Són captius a casa seva en la pitjor edat, quan necessites ser gregari.

És el temps de l’espera i no és fàcil. Jo mateixa, que ni soc aprensiva ni temo el virus, sento una inquietud que em costa definir. És perplexitat, és atordiment, és una estranya melancolia que fa que em costi concentrar-me en el teletreball fins i tot quan, com és el meu cas, no conec cap altra manera de treballar que a casa davant un ordinador. Anul·lades totes les reunions i convocatòries, disposo de moltes hores per escriure i no obstant em costa més que mai. Visc en un somni.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ens diuen que mantinguem les rutines, que ens distraguem, però el silenci al meu carrer, absolut a qualsevol hora del dia, m’impedeix pensar en una altra cosa durant gaire estona. Aquest silenci em crida, em remet a altres silencis, a altres situacions excepcionals, inesperades. No se senten cotxes, tampoc les habituals segadores i bufadors dels jardiners, ni la campana de l’escola veïna marcant l’hora de l’esbarjo, ni el soroll de cap obra. Només algun gos que borda lluny i els ocells. És com si tots haguéssim abandonat les nostres pròpies vides per anar-nos-en a una altra banda. Cap endins. Com si aquesta alarma, aquesta emergència, em tornés a situar en emocions i temors d’un altre temps. És el caos, el desordre, la incertesa, l’alteració de la vida quotidiana el que m’afecta emocionalment, no el virus. Em recorda que existeixen l’excepcionalitat, l’imprevist, l’amenaça, la fragilitat i la pèrdua, en què procuro no pensar-hi. I comprenc que això és el que manté inquiets els nois i les noies. Indòcils, noten que la seva vitalitat topa contra el mur de l’aïllament preventiu. La quietud no va amb ells, perquè la quietud és somorta i ells són impuls de vida.

Costa estar allunyada de la ràdio, la tele, de les webs dels diaris o dels incessants whatsaps, siguin de riure o boles, per molt que els psicòlegs i la mateixa Organització Mundial de la Salut adverteixin que obsessionar-nos amb la informació només ens generarà ansietat i una visió de la situació distorsionada. Però és irresistible, perquè els mitjans de comunicació acceleren aquest temps, li confereixen un halo teatral, imposen un ritme de ficció que som més capaços de suportar que el simple silenci. Perquè estem aprenent que viure dins una pel·lícula de ciència-ficció no és com en el cine. És viure en temps real, sense el·lipsi, sense esborrar les parts lletges i confuses.