Anàlisi

¿De què serveix la Unió Europea?

La gran carència davant el coronavirus ve de la incomprensible inacció d'Europa que, malgrat circumstàncies tan dramàtiques, continua empenyorada en una ortodòxia macroeconòmica

2
Es llegeix en minuts
European Commission President Ursula von der Leyen speaks during the presentation of the European Commission’s data/digital strategy in Brussels, Belgium February 19, 2020.  REUTERS/Yves Herman

European Commission President Ursula von der Leyen speaks during the presentation of the European Commission’s data/digital strategy in Brussels, Belgium February 19, 2020. REUTERS/Yves Herman / YVES HERMAN (REUTERS)

Mentre des de l’àmbit sanitari s’adopten mesures contundents per frenar l’avenç del virus, les autoritats polítiques i econòmiques encara estan desorientades sobre com evitar que caiguem en el que pot ser una crisi de gravetat similar a la del 2008. Encara a temps d’evitar-ho, tot assenyala que hauríem d’actuar en diversos fronts, sense oblidar que el prioritari és el sanitari, ja que la millor manera d’eludir una recessió econòmica és dimensionar l’epidèmia com abans millor. I, en aquest sentit, es pot entendre que les mesures anunciades pel recent Consell de Ministres  resulten molt insuficients, encara que van el la bona direcció.

Així, una primera línia d’actuació que es contempla és el finançament extraordinari als sectors més afectats per la crisi, especialment per la via de l’ajornament del pagament d’impostos. L’enorme disponibilitat de liquiditat, a tipus baixíssims si no a zero, ha de servir perquè les administracions públiques puguin finançar una caiguda d’activitat que, altrament, pot portar a la destrucció massiva de llocs de treball

Estem davant d’una sèrie de mesures de suport financer, acompanyades d’altres en l’àmbit laboral, destacant el recurs temporal a l’atur, en determinats supòsits, de manera que ni empreses al caire de la inactivitat suportin sous que les portarien al tancament, ni els treballadors perdin ingressos o drets laborals. No obstant, el conjunt d’actuacions no respon a la intensitat de les circumstàncies, semblant més pròpies d’aquelles a les quals es recorre en el cas de desastres naturals, que afecten un territori determinat.

Notícies relacionades

Per evitar la catàstrofe, la responsabilitat recau, també, en l’àmbit privat. Així, és d’esperar una actitud responsable per part d’aquelles empreses, especialment les grans, amb una solidesa que els permeti superar un semestre molt complicat. Un compromís que s’ha de concretar en prioritzar l’ocupació, encara que això comporti menys remuneració del capital. Ara que tant es parla d’un capitalisme responsable, que va més enllà dels interessos dels accionistes, ha arribat el moment de posar-lo en pràctica.

Però la gran carència ve de la incomprensible inacció d’Europa que, malgrat circumstàncies tan dramàtiques, continua empenyorada en una ortodòxia macroeconòmica que fa temps que era objecte de controvèrsia i que avui s’ha d’aparcar urgentment. La negativa dels països centrals de la Unió Europea a les demandes d’Espanya, França i Itàlia per relaxar la disciplina macroeconòmica i permetre una despesa pública més gran, molt més enllà de l'anunci de la presidenta de la Comissió anunciant que les despeses sanitàries extraordinàries no computaran a efectes de dèficit, no només constitueix un disbarat econòmic, sinó que és, també, una mostra d’insensibilitat extraordinària que, sens dubte, tindrà conseqüències. I és que, en cas de seguir en aquesta línia, potser ens hàgim de preguntar de què serveix Europa i la moneda única.