La qualitat de la democràcia
Els límits de la 'nova política'
Els nous moviments, dels 'partits-empreses' als 'partits del president', són més eficaços a l'hora de conquerir el poder que en el moment d'exercir-lo
polticosw
L’anomenat ‘affaire Griveaux’ ha disparat les alarmes sobre l’americanització de la vida política a França. Benjamin Griveaux, exportaveu del Govern i candidat de La República En Marxa (LRM) a l’alcaldia de París, va haver de dimitir el 14 de febrer, a un mes de la primera volta de les eleccions municipals franceses, després de la difusió per les xarxes socials de dos vídeos de caràcter sexual.
Era la primera vegada que un polític de primera fila –antic col·laborador de Dominique Strauss-Kahn i home de confiança del president Macron– havia de tirar la tovallola per un cas relacionat exclusivament amb la seva vida privada i no amb una infracció de tipus penal. Es tracta d’un guió habitual als Estats Units, però molt allunyat de la tradició política francesa.
Des d’aquesta òptica, ‘Le Monde’ advertia que el cas Griveaux «és un punt d’inflexió en una societat on les emocions, la moral i la pressió de l’opinió pública marquen de vegades el pas davant la raó, la llei i el dret». «Una democràcia emocional és una democràcia manipulable», concloïa. El problema està que l’americanització de la vida política francesa està lligada també al naixement del moviment que va catapultar Emmanuel Macron a la presidència de la República.
En Marxa es va gestar a imatge i semblança d’una «empresa emergent» de la «nova política». Abans de convertir-se en partit estava gestionada per un consell d’administració que suplia la falta d’arrelament territorial amb un domini del màrqueting i de les xarxes socials. Macron, capdavanter del «nou món» davant els vells partits (neogaullistes i socialistes), va arribar a la presidència sense haver exercit abans cap càrrec electe, una cosa inusual en la vida política francesa. Es tracta d’una circumstància que comparteix amb Donald Trump.
Populisme il·lustrat
Des d’aquesta perspectiva, com vaig escriure arran de la crisi dels armilles grogues, el populisme de baixos vols de Trump es correspon amb el populisme il·lustrat de Macron: ‘enarca’ (Escola Nacional d’Administració), inspector de finances, gestor de la banca Rothschild, assessor del president Hollande i ministre d’Economia. Ara, en vigílies de les eleccions municipals (15 i 22 de març), el partit de Macron manca de ressorts locals: entre ell i els ciutadans hi ha un buit immens.
En aquest context, François Hollande va reivindicar fa uns mesos la «vella política» que Macron va derrotar a les presidencials de maig del 2017: «El vell món té un nom. Es diu democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa [...]. No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb tenir les xarxes socials».
Henri Weber, analista de la Fundació Jean-Jaurès i exsenador socialista, va escriure el 25 de febrer passat un article a ‘Le Monde’ sobre «la misèria de les noves formes partidistes» sorgides l’últim decenni. En el text posa al mateix sac els moviments de l’anomenada «nova política»: de la LRM a França al M5E a Itàlia; de la França Insubmisa a Podem a Espanya, i apunta que es mostren més eficaços a l’hora de conquerir el poder que en el moment d’exercir-lo i mantenir-lo.
«Aquestes noves formes –els ‘partits-moviments’, ‘partits personals’, ‘partits-plataformes’, ‘partits-empreses’– són una resposta a l’obsolescència organitzativa i política dels partits tradicionals, necrosats fins a la medul·la», escriu Weber. Adverteix, no obstant, que la multiplicació d’aquests nous models de partit no constitueix en si mateixa un progrés per a la democràcia: «No es tracta de tornar a les formes de partit anteriors, sinó d’inventar les del nou segle».
En aquest context, explica que la Fundació Jean-Jaurès encoratja un grup de treball sobre el paper dels partits i avança una conclusió: «Una cosa està clara: els que afirmen que els partits han mort seran tornaran a ser desmentits pels fets. Mentre existeixin democràcies fundades sobre el sufragi universal i l’Estat de dret, seran necessaris partits per fer-les funcionar». La qualitat d’aquestes democràcies dependrà també de la qualitat d’aquests partits per exercir les seves funcions ideològiques, programàtiques, electorals i organitzatives.
Que aquestes reflexions, aplicables a les democràcies del nostre entorn, serveixin per afegir una altra categoria de partit –el «partit del president»– que Carles Puigdemont va oficialitzar a l’acte de Perpinyà. Representa el final del procés de cooptació de l’espai convergent i l’aposta per una política nacionalpopulista en l’àmbit ideològic i per una estructura verticalitzada en l’àmbit organitzatiu.
