10 d’ag 2020

Anar al contingut

XOC EN EL GOVERN

En el 8-M estava la clau

JOAN MATEU PARRA

En el 8-M estava la clau

Rosa Paz

Passat el 8-M, novament amb manifestacions feministes massives a tot Espanya, les tensions en el Govern de coalició començaran a relaxar-se. No només perquè en la reunió de coordinació de divendres passat els dos partits van fer una promesa ferma de portar-se bé, sinó perquè la causa principal de les topades de la setmana passada sembla que estaven en la lluita per l’hegemonia política del moviment feminista.

Sense arribar a l’esbroncada dels últims dies, des d’un principi s’ha percebut un intent –lògic– d’Unides Podem de marcar territori, obviant que el Consell de Ministres és un òrgan col·legiat, fins i tot si el govern és de coalició. Aquesta és la intenció que s’ha vist en accions com la guia del Ministeri de Treball sobre l’activitat laboral i el coronavirus, elaborada al marge de Sanitat, que coordina aquest afer, amb el ‘cas Couso’ o amb les reunions de Pablo Iglesias amb les associacions agràries. L’espurna va saltar, no obstant, amb l’avantprojecte de llei de llibertat sexual, ja que la ministra d’Igualtat, Irene Montero, tenia pressa per aprovar-la per poder anotar-se el punt de cara a les mobilitzacions feministes de diumenge passat.

Això del feminisme és un territori complex en què els dos partits, el PSOE i Unides Podem, mesuren forces i proven d’atreure per a les seves paperetes electorals el recolzament de les desenes de milers de dones que han decidit lluitar pels seus drets i deixar de tolerar actituds masclistes a la feina i a la vida. A les socialistes els molesta aquesta competència per l’esquerra –de fet, la vicepresidenta Carmen Calvo es va resistir a deixar anar les competències d’Igualtat– perquè el PSOE va ser el primer partit que va assumir a Espanya els postulats del feminisme als anys 80, gràcies a l’afany de les seves dones i malgrat la resistència dels seus homes, i als seus governs se’ls deu les dues lleis de l’avortament, la llei integral contra la violència de gènere o les llistes cremallera, i molts altres avenços legislatius en favor de les dones.

Però ara, just quan el moviment feminista s’ha transformat en un moviment de masses, sense aparent lideratge polític, Podem els hi disputa. Potser perquè els podemistes pensen que la conscienciació de les joves ha arribat guiat pel 15-M, tot i que podria dir-se que a l’augment de la sensibilització hi han ajudat més moviments, com el #MeToo. Almenys si es mira cronològicament.

És molt complicat això del feminisme, perquè el més conscienciat sobre la igualtat de gènere –fins i tot la més conscienciada– pot caure sense adonar-se’n en uns quants micromasclismes per dia. I això, per cert, els va passar als «homenots» de Podem, per utilitzar la terminologia de Pablo Echenique, quan van sortir a defensar Montero i les redactores de l’avantprojecte de llei en una actitud que bé podria qualificar-se de paternalista i patriarcal.

Esperem que després d’aquest lamentable episodi governamental les diferències dins del Govern o les al·legacions de Justícia o Hisenda, que són els ministeris que més objeccions solen posar també als equips monocolors, se suportin amb discreció. Més que res per no transmetre una imatge d’inestabilitat que no beneficia a ningú.