Gent parlant

Fa temps que la vida quotidiana no sempre em quadra amb el que s’explica a través dels mitjans, o de les xarxes socials. En la realitat publicada –o viralitzada–, els debats sobre qualsevol assumpte difícil solen lliurar-se a pedrada neta. Pot ser el feminisme, la immigració, l’educació, el futbol, el salari mínim, la religió o la llibertat sexual; no diguem ja el procés.

Està vist que l’enverinament que imprimeixen els partits polítics als seus argumentaris i la passió mediàtica per la bronca ho acaba contaminant gairebé tot. Avui cotitzen alt els aguerrits, els èpics, els tremendistes. Són els reis de la moguda. ¡A l’enemic, ni aigua! Si l’empatia fos un animal ja estaria declarat en perill d’extinció. Per això, si un marcià aterrés avui pensaria que estem a punt d’un conflicte civil; i segurament tornaria a casa seva. Però si el marcià es guiés només per aquesta realitat publicada o viralitzada no tindria un diagnòstic correcte; com tampoc el tenen els qui intenten estabular-nos en bombolles estanques a base d’exigir-nos adhesions infrangibles.

Discussions sense maniqueismes

No sé vostès, però en l’altra vida –en la real– el meu dia a dia amb els companys de feina, amb familiars, amb amics o amb simples coneguts –fins i tot desconeguts– no sempre es regeix per aquests codis; més aviat al contrari. I he descobert una joieta en forma de sèrie que ho reivindica. Es diu ‘Gente hablando’ i el seu autor, l’Álvaro Carmona, ha aconseguit una cosa valuosíssima: recrear discussions sense maniqueismes; sense bons ni dolents; sense conduir l’espectador a cap lloc concret. Que cada un espavili i tregui les seves conclusions perquè resulta que hi ha arguments sòlids en els dos costats i ningú nega a l’altre el dret a defensar idees pròpies.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La història d’un captaire i l’home que li ha donat una petita almoina per al cafè és meravellosa; ¿per què ens molesta tant mirar els pobres? Però és que el cas de dos germans que discrepen sobre si respectar o no l’última voluntat de la seva mare moribunda és un sa exercici sobre ètica i realitat. O la peripècia de dos aspirants a El Rubius, amb un canal de pa sucat amb oli a YouTube; la frase: «Tenir zero seguidors és poètic, però tenir-ne 36 és ridícul», em sembla genial. ¡I a sobre rius!

‘Gente hablando’ està a la plataforma Flooxer i suggereixo que s’utilitzi com a material escolar. Tot i que ja posats a donar idees, proposo també els seus responsables un capítol que podria titular-se ‘Gent parlant... on no ho hauria de fer’. L’altra nit al teatre, veient ‘El método Grönholm’, un espectador d’edat ja madura va tenir el coratge de respondre una trucada de mòbil en plena funció. No el vam linxar per no quedar malament amb el marcià.