El mantra de la unilateralitat

En la gira mediàtica d’Artur Mas  per presentar el seu llibre, ‘Cap fred, cor calent’, l’expresident ha insistit que la via unilateral a la independència és legítima, tot i que exigeix com a condició prèvia que s’expliquin a la ciutadania els costos que implica. Carles Puigdemont, en l’entrevista a Catalunya Ràdio posterior a l’acte sobiranista de Perpinyà, va transitar amb més entusiasme sobre el mateix concepte, recordant que hi ha una via a la independència unilateral que ja va utilitzar Kosovo, tot i que va aclarir que el seu model preferit era el de Montenegro.

L’ANC està discutint recolzar en les imminents eleccions catalanes els partits independentistes que incloguin en el seu programa l’opció de la unilateralitat per declarar la independència. ERC, en el seu últim congrés, va mantenir la unilateralitat com una de les vies possibles cap a la independència a petició de les seves bases. A tot això se suma, per afegir-los legitimitat pragmàtica, la tesi que renunciar a aquesta opció debilitaria la posició independentista a la taula de negociació amb el Govern espanyol.

Els sacrificis

El més lluny que s’ha arribat quan es tracta d’explicar els costos és a expressions genèriques sense cap concreció. El més clar ha sigut probablement Toni Comín, que des de Waterloo ha parlat en repetides ocasions dels durs sacrificis que acompanyen aquesta opció i que es va atrevir a preguntar al sobiranisme sobre quina factura estaria disposat en realitat a pagar per implementar la república.

Abans hi va haver personatges més sinistres, que, el 2017, en els mesos previs a la consumació de la unilateralitat de farol, sí que havien posat números al sacrifici, tot i que sempre en mode sordina i actuant des del jo no he sigut. Una cinquantena de morts va dir algú. Els necessaris perquè la UE no pogués mirar cap a una altra banda. Afortunadament, aquests bojos, que eren pocs, van perdre la partida i el sentit comú que encara quedava es va utilitzar correctament, renunciant a fer crides a la població perquè sortís als carrers a defensar una república inexistent.

Dos conceptes

Hi ha, en realitat, dos conceptes d’unilateralitat sobre el taula. Una, purament teòrica, és utilitzada a tall d’enganyabadocs. Un recurs dialèctic per no defraudar una borsa sensible de votants independentistes frustrats per les promeses que solemnement els van fer al seu dia sobre la validesa de l’1-O i que continuen mentalment instal·lats en l’existència d’un presumpte mandat democràtic derivat d’aquesta votació. La unilateralitat que se’ls ofereix en aquest cas no va més enllà de la pastanaga que mai s’aconsegueix. Un placebo programàtic perquè dormin millor mentre digereixen la frustració. És la unilateralitat dels dirigents d’ERC, Mas, Puigdemont els dies parells, la majoria dels membres del Govern i de JxCat, i un llarg etcètera de noms vinculats al sobiranisme.

Després hi ha la unilateralitat dels que realment creuen possible portar-la a la pràctica fins a les últimes conseqüències. Aquí hi ha la líder de l’ANC, Elisenda Paluzie, l’exconsellera Clara Ponsatí, el president Quim Torra, Antoni Castellà, alguns diputats de JxCat i una altra llarga llista de noms, entre els quals no s’acaba de saber si també hi ha Puigdemont, en aquest cas algun dia senar. Aquí la unilateralitat és una opció coherent amb la seva manera de pensar i actuar.

Per a aquest sector, tots els costos són necessaris i també assumibles. La balcanització mental de Catalunya, la ulsterització social, el conflicte entre catalans de diferent adscripció ideològica, la polvorització de l’economia, la conversió del sobiranisme de pulsió i valors republicans en un moviment de reminiscències tribals. Qualsevol factura és petita perquè l’objectiu justifica les penalitats que apareguin pel camí.

Nacionalpopulisme

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els que haurien de reflexionar són els primers. Els que continuen invocant, com si d’un joc es tractés, la unilateralitat fictícia. No només perquè sàpiguen i creguin que és inviable, sinó perquè és també profundament antidemocràtica atenent la realitat social i electoral catalana. Atreveixin-se a sortir de l’armari de la fantasia i de la insensatesa i deixin de jugar amb foc.

L’ús del mantra de la unilateralitat, sigui purament tàctica o nascuda del convenciment, és un despropòsit i una irresponsabilitat que arrenca de la incapacitat o la falta de voluntat d’acceptar la Catalunya del 2020 en tota la seva complexitat. És un símptoma en tota regla de caspós nacionalpopulisme. El mateix que tant s’ha criticat, amb tota la raó, a l’espanyolisme més ranci. Un nacionalpopulisme que no té res a veure amb els valors republicans que amb tant afany es reivindiquen.