Amnisties i indults

Comença a obrir-se camí una voluntat majoritària de posar fi a la contesa del procés. Lentament, hi comença a haver menys actors que es vulguin mantenir en la bronca, i això és positiu, tot i que nou. Es detecta un consens implícit sobre que un dels principals problemes del contenciós és la judicialització de la política catalana, tot i que hi ha una desorientació força explícita sobre com intentar-hi posar fi.

Uns proposen una actitud menys punitiva de la fiscalia. D’altres, una reforma del delicte de sedició al Codi Penal. Alguns argumenten que el que ajudaria seria una assumpció mútua de culpes, potser pel que tenen en comú els dos bàndols: haver desvirtuat les lleis, amb una voluntat política o una altra. Finalment, ja fa temps que les paraules ‘indult’ i ‘amnistia’ estan en el debat polític.

Unes reformes una mica confuses

Una reforma del Codi Penal del delicte de sedició és una opció, però les reformes legislatives duren temps, són una mica confuses i ofereixen desenes d’oportunitats mediàtiques per escalfar l’ambient, cosa que probablement no convingui en un assumpte tan delicat com el conflicte català.

Per això són més benvingudes altres actuacions més ràpides, com les que podria protagonitzar el ministeri fiscal, retirant o temperant de manera rellevant les acusacions en els processos pendents, o no oposant-se a una suavització del règim penitenciari dels presos, que sembla que no està revoltant tant els ànims com es podia pensar al principi. Aquestes mesures, pel seu ajustament estricte al dret vigent i degudament explicades –les dues coses són essencials–, tenen un impacte popular molt més reduït del que es creu. Però aquests beneficis penitenciaris també són lents, més del que necessita l’agilitat que en certs moments necessita la política.

És per això que s’obre l’opció de pensar en indults i amnisties, que acaben definitivament amb les penes de presó o amb els processos, respectivament. Els indults són potestat del Govern, que els pot concedir només de manera individualitzada, com diu la Constitució. Són discutibles des de la perspectiva de la divisió de poders, però existeixen en la majoria de països. En alguns, com a Suïssa, no els concedeix el Govern –és el més habitual– sinó el Parlament, per donar-los més legitimació democràtica.

L’amnistia està citada en la llei d’enjudiciament criminal i hi ha precedents de lleis d’amnistia a Espanya. Tot i que totes aquestes lleis són anteriors al 1978, han sigut tingudes per vigents –i per tant, per constitucionals– després d’aquesta data, tot i que no sense reticències i contratemps. Algunes veus autoritzades, que no comparteixo, suggereixen que són inconstitucionals. Suposen un oblit dels fets, que ja no es jutgen. És un creu i ratlla, habitualment per raons polítiques. A més, és un oblit que promou l’òrgan que representa la sobirania popular, el Parlament, i no un Govern. Per aquest motiu, la prohibició constitucional que el Parlament autoritzi «indults generals» al poder executiu, no pot limitar el poder del mateix Parlament d’aprovar lleis d’amnistia en els supòsits que consideri oportú, amb els límits que marca la legalitat internacional, ja que no és possible amnistiar delictes contra la humanitat.

L’inconvenient de qualsevol llei

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però una llei d’amnistia té l’inconvenient de qualsevol llei: la lentitud de la seva tramitació, que, com he indicat aban, pot fer pujar la temperatura de l’ambient polític. Fins i tot no falten veus que des de fa temps estan construint ucronies, suggerint que la guerra civil no s’hauria produït si no s’hagués amnistiat Companys i el seu Govern, el 1936. No obstant, allunya qualsevol solució el sol fet de considerar les circumstàncies de llavors –una democràcia fràgil i molt accidentada d’amb prou feines cinc anys, amb soroll constant de sabres–, i comparar-les amb les d’ara: una democràcia consolidada de 42 anys en un espai innegablement democràtic com el de la Unió Europea. En aquest context actual, potser el que més inestabilitat ha provocat és precisament no haver considerat fins ara mesures de gràcia, sinó gairebé exclusivament el càstig. En tot cas, no va ser precisament l’amnistia de Companys i el seu Govern la que va provocar el cop d’Estat del 18 de juliol del 1936.

Totes les mesures apuntades tenen avantatges i inconvenients. Però convindria no trencar el consens entorn del tema principal: l’enorme majoria de la ciutadania desitjaa, d’una manera o d’una altra, passar pàgina.