Apunts ràpids sobre eleccions 'gattopardianes' a Israel

Els ciutadans israelians van votar per tercera vegada en menys d’un any. El que encara són resultats provisionals posarien llum sobre tendències que s’han anat consolidant a l’arena política israeliana i que convé tenir en compte a l’hora d’intentar donar sentit al context a la Palestina històrica. Tant si hi ha quartes eleccions com si no, l’statu quo es consolida a l’espera d’un cigne negre o almenys una acció de la comunitat internacional.

Benjamin Netanyahu va arribar al poder per agafar el relleu i superar el mandat de David Ben Gurion, fundador de l’Estat. Ho ha fet en gran, independentment de les imputacions per corrupció i les acusacions de radicalitzar l’escenari polític. ‘Bibi’ va prometre culminar el que havia començat Ben Gurion, i el seu projecte d’annexió de parts de Cisjordània (amb el beneplàcit de Donald Trump) consolida el que va començar a construir-se el 1948, quan per establir l’Estat d’Israel es va expulsar 750.000 palestins, i es va consolidar el 1967, quan no només es va ocupar la resta del territori sinó que es va articular una política de fets consumats per no haver d’abandonar-lo mai, i encara menys permetre la creació d’un Estat palestí.

Unió davant de l’enemic

Amb el rerefons de la ‘realitat d’un Estat’ que l’eventualitat de l’annexió confirma, el conflicte palestino-israelià no ha deixat de ser objecte d’invisibilització en la conversa pública. Si alguna cosa volen els israelians és oblidar el que passa a l’altre costat de la Línia Verda, i els seus dirigents polítics han complert. Les úniques excepcions les representen les escalades amb la Franja de Gaza, que contribueixen a augmentar el sentiment nacionalista que alimenta aquesta necessitat d’ignorar i justificar el sofriment rere el Mur, i manté unida una societat extremadament heterogènia davant l’enemic sempitern.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els ciutadans palestins d’Israel es mantenen forts a les urnes, però marginats en l’arena política. Són la tercera força en un escenari fragmentat en el qual la coalició és inevitable, però ni tan sols l’‘esquerra’ sionista en decadència es va plantejar unir les forces a les seves, en un dels tabús més consagrats del país. Van crear la Llista Conjunta per evitar ser expulsats del sistema polític; ho van aconseguir amb escreix, tot fusionant diferents sensibilitats i ideologies. Tot apunta que, no obstant, es limitaran a mantenir la resistència des de les mateixes institucions que els marginen. No és un èxit menor, però creix el nombre de palestins del 48 que es plantegen si és l’estratègia que cal seguir per transformar el seu futur.

Gairebé cinc milions de palestins als territoris ocupats no van poder votar, malgrat estar sotmesos a sobirania única israeliana, en un dels símbols més flagrants de la realitat d’’apartheid’ que hi ha de cap a cap de l’antic mandat britànic. Davant de les invocacions creixents de lluita per la igualtat de drets, no podem oblidar que correspondrà únicament al poble palestí decidir de quina manera vol exercitar el seu dret d’autodeterminació. Potser és aquest el cigne negre.