La internacional de Puigdemont

Ens hauríem d’haver imaginat quan l’himne partisà Bella ciao es va colar entre el reggaeton i l’èxtasi  a les discoteques. «Alla mattina, appena alzata...»  lEns hauríem d’haver imaginat que no s’acabaria allà. Té el seu punt escoltar Puigdemont  imitar La internacional.La internacional Un nacionalista de centredreta d’accentuada deriva populista parodiant l’himne del moviment obrer internacional. Populista o bé «carlí», en expressió de la seva excompanya i víctima de purga Marta Pascal en conversa amb José Antonio Zarzalejos.

Puigdemont fa una crida als seus fidels, reunits per desenes de milers a Perpinyà per a disgust del Govern francès, a entaular «la lluita definitiva». Ressona en el verb de l’‘expresident’ un eco antic. Un segle i mig abans, també a França, el celebèrrim himne obrer escrit pel revolucionari Eugène Pottier a la Comuna de París exhortava els pàries de la Terra: «Agrupem-nos germans en la lluita final...»

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Va dir Lenin de Pottier: «Va morir en la misèria. Però deixa un monument més perdurable que qualsevol altre que hagi realitzat la mà de l’home». Avui sabem en què s’ha convertit aquell somni (en ocasions convertit en malson) de fraternitat i justícia social. El moviment obrer i la consciència col·lectiva no travessen pel seu millor moment, abatuts per l’individualisme ferotge que dicta un mercat desregulat, sense llei.

Sense treva

La posteritat també parlarà de Puigdemont, és indubtable. En certa mesura, el judici del temps tindrà relació amb les pròximes eleccions catalanes. Puigdemont s’aproxima a les urnes amb la necessitat imperiosa, política i vital personalment, de revalidar la primacia de JxCat sobre ERC dins del bloc independentista. Les enquestes no li somriuen, però tampoc li pronostiquen una derrota inapel·lable. Fa falta veure encara si Pascal i altres independentistes pragmàtics del PDECat li planten cara i poden erosionar-lo. Mentrestant, ell s’escarrassarà en desacreditar el diàleg obert per ERC. I els seus, en esbroncar Junqueras, com a Perpinyà. El compte enrere de Puigdemont mai s’ha aturat: quan arribi el dia, el seu poder per manejar la situació serà proporcional per força dels seus. Per això no hi haurà treva en aquesta guerra amb ERC.