Salvar el Delta, qüestió de sediments i sentiments

Com a conseqüència de les destrosses del passat temporal Gloria, ha augmentat la sensibilitat pública cap a l’espai natural més singular i més fràgil de Catalunya, el delta de l’Ebre. Aviat farà 20 anys de la creació de la Plataforma en defensa de l’Ebre, que a través de mobilitzacions constants de gran envergadura va aconseguir el seu propòsit d’aturar el transvasament projectat pel PP i que va comptar amb el recolzament imprevist de CiU al Congrés, a través d’un fosc gir d’últim minut ordenat per Jordi Pujol i encara no explicat. Malgrat aquella vergonyosa votació a la contra dels interessos de país que tant estimaven els convergents, la solidaritat dels catalans amb els lluitadors de «lo riu» va ser clau per aturar el projecte. Encara més, va aconseguir que els habitants de les Terres de l’Ebre modifiquessin els seus sentiments d’abandó, ja que per primera vegada van notar l’escalf i el suport dels seus conciutadans de més al nord.

El riu es va salvar, el Delta, no. El Delta va continuar enfonsant-se a un ritme superior al dels anys anteriors. Esgotada la capacitat de lluita de la Plataforma per l’escassa empatia de la capital d’aquelles terres, Tortosa es va abocar a l’encongiment del propi melic en comptes de fer-se càrrec dels problemes de la demarcació. Com que ni Tarragona ni Barcelona tampoc fan seves les lluites per apaivagar-los (les solucions reals i efectives encara estan per veure), el drama del Delta s’ha vist tan soterrat com submergit quedarà en molt bona part el propi Delta si no es genera una campanya similar de mobilització.

Segons les dades, al Delta de l’Ebre hi viuen 50.000 persones. Fals. Més de la meitat d’aquests suposats habitants viuen en terra ferma, a tocar de les terres baixes, però sobre territori més elevat i, per tant, exempt del perill imminent. Amposta, Camarles, L’Aldea, L’Ampolla i La Ràpita no s’enfonsen; el Delta, sí. Molt poc sàviament, els ampostins tendeixen a escampar-se per la garriga que s’enfila al darrere i al costat, en comptes de mirar cap a la ribera que tenen al davant. La massa humana afectada de manera més o menys directa per l’enfonsament del Delta és escassa, i aquesta és una fragilitat afegida. Sense despertar la consciència de tots els catalans, sense situar-lo al lloc d’honor que li correspon però se li nega al mapa mental i emocional del país, el Delta es continuarà enfonsant, la població n'haurà de fugir i aquest meravellós, singular i estantís ecosistema prosseguirà l’ara per ara inexorable camí cap a la desaparició. Per evitar-ho, caldran enormes dosis de solidaritat efectiva i tenaç.

Comportes obertes

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Segons tots els tècnics, en plena coincidència amb els que pateixen de primera mà el descens de la terra, el Delta es pot salvar. La solució existeix i està prou ben definida. No es tracta d’aigua –recordem que de moment el riu està salvat–, sinó de sediments. A la conca de l’Ebre s’hi han construït uns 180 embassaments, des de les capçaleres dels afluents fins al tram final del riu. El més gran, Mequinensa, de 110 quilòmetres de longitud, és també anomenat mar d’Aragó. Doncs bé, la solució són els sediments que reposen al fons d’aquests pantans. Abans que entre tots aturessin les crescudes del riu, els sediments arribaven al Delta i una bona part s’escampaven per tots els arrossars, de manera que el nivell anava pujant any rere any, molt poc a cada temporada, però sempre. Des de fa mig segle, la tendència és la inversa. Els sediments cauen al fons dels pantans i els van omplint mentre el Delta es va acostant al nivell mitjà del mar. Segons tots els càlculs, s’haurà d’abandonar molt abans del que trigaran els responsables de la conca hidrogràfica a decidir que deixar passar els sediments és necessari per a la salut del negoci hidroelèctric. Total, les bombes que extreuen l’aigua del Delta quan està per sota del nivell del mar també augmenten el compte de resultats de les elèctriques.

No pas per protegir el Delta sinó per evitar que s’omplissin abans d'hora, els embassaments disposen, des de la seva construcció, a més de les comportes superiors que tothom coneix, unes altres comportes de fons. ¿Quantes vegades dirieu que s’han obert en mig segle per deixar passar els sediments? La resposta és mai. Mai. Potser estan embussades, però hi ha altres sistemes de fer baixar els sediments. El Delta es pot salvar, no és gaire car ni gaire difícil. Es pot salvar encara que el mar continuï pujant pel canvi climàtic. És qüestió de sediments, que no baixaran cap al Delta si no els empenyen els sentiments que es troben a la base de tot canvi polític.