La importància de la restricció institucional en democràcia

Per a la majoria de ciutadans d’Espanya i Europa, la democràcia és una manera d’organitzar la política que es dona gairebé per descomptada. Fa anys que ens trobem, alguns tota la vida, sota sistemes polítics que es cataloguen així i el recolzament a aquesta forma de poder és aclaparador, fins i tot amb la pujada dels moviments autoritaris al continent. Sembla que no hi cap massa debat més enllà dels possibles canvis constitucionals sobre les normes específiques que el regeixen.

No obstant, que les institucions democràtiques no estiguin qüestionades i continuïn estructurant els nostres sistemes polítics no implica necessàriament que funcionin sempre de forma democràtica. Com expliquen els professors de Harvard Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, les institucions democràtiques no només funcionen a través de les normes formals de les institucions, sinó que també requereixen normes informals per poder representar de forma adequada els interessos dels ciutadans, permetre la rendició de comptes i generar dinàmiques de solució i gestió de conflictes inclusives. La falta de respecte a la legitimitat de l’altre i la falta de restricció institucional, és a dir, la tendència a no controlar l’acció de les institucions perquè no generin conflictes de legitimitat, deterioren el funcionament de les institucions. Sense un respecte per les competències de l’adversari, sense un respecte pels seus espais de poder, el conflicte deixa de ser inclusiu i les normes de canvi i alternança deixen de ser predictibles.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquest sentit, l’anomenada judicialització de la política, o la tendència dels diferents nivells de govern a solucionar els seus conflictes per la via judicial i l’enfrontament,  posa en relleu que la norma de la restricció institucional pateix grans problemes en el cas espanyol. Una situació que posa en perill el sistema democràtic. El conflicte pels límits de les competències no només ha sigut la norma en les relacions entre el nivell autonòmic i l’estatal, també s’ha donat entre institucions del mateix nivell. Amb clars conflictes entre parlaments i governs, i entre majories i minories, per competències com el nomenament de càrrecs. I el pitjor és que, en molts casos, ha sigut un conflicte gairebé buscat, part d’una estratègia política clara.

Sembla que aquesta no serà una legislatura fàcil per frenar aquestes dinàmiques. La polarització, tant en el tema català com entre Govern i oposició, no sembla estar disminuint. Una polarització que s’ha acompanyat d’una falta de respecte per l’oponent i els seus espais de poder. Sembla, a més, que aquestes dinàmiques de no restricció es retroalimenten, i generen una desconfiança que porta els diferents actors a intervenir en els espais disputats per evitar perdre la seva quota de poder. Però és important que els diferents governs entenguin que hi ha en joc molt més que una legislatura: estem parlant del funcionament de la nostra democràcia. Una democràcia que no funcionarà si els uns i els altres continuen buscant la destrucció de l’altre i l’acumulació de poder.