05 d’abr 2020

Anar al contingut

Editorial

El 3% que va agitar l'oasi

Hi ha hagut avenços en la lluita contra la corrupció política, però també massa tendència a utilitzar-la només com a arma llancívola

Aquest dilluns fa 15 anys de la primera denúncia pública per part d’un polític de les comissions cobrades pels partits a Catalunya per la concessió d’obres públiques. La va fer en el ple del Parlament el president Pasqual Maragall quan va etzibar-li a Artur Mas: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». Va ser com llançar una pedra al llac estancat de l’oasi. Al ple es debatia sobre el clot a les obres del metro del Carmel i aquell mateix dia un editorial d’EL PERIÓDICO havia afirmat que havia arribat l’hora d’investigar tot el que es deia a Catalunya sobre el 3%. El cobrament de comissions era un rumor molt estès. Hi va haver tanta commoció que Mas va amenaçar de dinamitar la reforma de l’Estatut, Maragall va rectificar immediatament i es va obrir una investigació judicial i una altra de parlamentària, però totes dues van quedar en no-res.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Quinze anys després, CDC no existeix, i en part es deu a la corrupció, i el cas del 3% encara és als jutjats, a punt de tancar-se la investigació que finalment es va obrir en el 2013 en un jutjat del Vendrell i que després va passar a l’Audiència Nacional. Pel cas del 3% no hi ha, doncs, cap condemnat. Els únics són Millet i Montull pel cas del Palau de la Música, destapat el 2009, però només han estat poc més d’un mes a la presó fins que es pronunciï el Tribunal Suprem. Altres casos han afectat CDC, però la bomba va ser la confessió de Jordi Pujol el juliol del 2014 que havia tingut diners a l’estranger sense declarar durant 34 anys. Aquest frau i les acusacions que pesen contra alguns dels seus fills continuen sense ser jutjats.

La corrupció en els partits pot ser doble, amb lucre personal –com en el ‘cas Palau’– o per finançament il·legal, que els ha afectat gairebé tots, tot i que en uns casos, com el de CDC, ha sigut una pràctica sistemàtica. També ho ha sigut al PP –i aquí tenim la trama Gürtel– i ho va ser al PSOE, almenys fins que va esclatar el ‘cas Filesa’.

Des de la denúncia de Maragall fins ara hi ha hagut alguns avenços en la lluita contra la corrupció, però encara queda molt per fer perquè de vegades només han canviat els protagonistes, però les pràctiques irregulars han continuat. Per exemple, es van prohibir les donacions anònimes als partits, però les fundacions creades per aquests poden rebre aportacions d’empreses. S’han aprovat lleis de transparència i ha millorat la consciència ciutadana per condemnar –fins i tot a les urnes– aquesta mena d’actuacions, però el cert és que només es va poder desentranyar la troca del 3% quan alguns empresaris contribuents ho van denunciar als jutjats.

Per això és molt necessari protegir els denunciants, regular la figura del penedit, legislar d’una vegada d’una forma creïble i eficaç sobre el finançament dels partits i allargar el termini de prescripció dels delictes. Només així s’acabarà amb la utilització de la corrupció només com a arma llancívola entre els rivals i amb la cançoneta del tots ho fan, que és com dir que si tots són culpables, ningú és culpable.