Petita impunitat sense importància

Érem sis a parlar en una taula rodona, més el moderador. Els organitzadors del festival ens havien dit que teníem 10 minuts cadascú. Aquest temps, ho sabem, gairebé no es compleixen mai, de manera que donàvem per fet que acabaríem parlant 15, potser 20 minuts. En tot cas, comptàvem amb les pautes que ens aniria marcant la persona encarregada del diàleg per tal que la verborrea d’uns no trepitgés els altres amb total impunitat. En comptes d’això ens vam trobar amb unes intervencions llarguíssimes: una va passar dels 40 minuts; la següent, de 30.

I és que eren tan importants aquests senyors, tan graciosos, tenien tantes coses a dir tan interessants que, ¿com se'ls podia passar pel cap per un sol moment que havien de contenir-se per deixar pas a la resta de convidats? No, ells tenien unes ocurrències intel·ligentíssimes, feien riure el nombrós públic i no estaven disposats a renunciar als seus minuts de glòria, encara que fos robant-los al del costat. Per acabar-ho d’arrodonir una de les intervencions va estar farcida d’acudits rancis, masclistes, racistes, homòfobs i trànsfobs. Jo que m'ho escoltava amb un somriure estrafet recordant tot de sobte ‘Kill Bill’, no podia comprendre no només que el públic no s’indignés davant l’eixarrancament verbal d’aquells homes inflats com paons, sinó que esclatessin en grans rialles amb acudits que es mofaven de la discriminació racial o masclista.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I una arriba a una edat en què ja costa empassar-se segons què. No em vaig poder contenir i vaig expressar públicament la meva indignació davant del comportament d’aquells senyors que havien fet un ús abusiu dels seus privilegis. No vaig dir res de l’altre món: només que havien estat uns mal educats i no havien mostrat cap deferència cap a les persones amb qui havien de compartir aquelles dues hores. Llibertat d’expressió total, havia anunciat el moderador només començar, però es veu que no la llibertat d’assenyalar els mecanismes de menyspreu cap als altres. Ells mateixos s’havien donat aquest dret: disposar de tot l’espai, ocupar sense reserves tot el que els donava la gana. I l’audiència va avalar el seu comportament amb aplaudiments i rialles.

Per la meva insolència, per haver fet us d'aquella llibertat d’expressió, em vaig passar els següents dos dies convertida en una pària social. Els membres de l’organització no només no es van disculpar pel que havia passat sinó que em van retirar fins les mostres més mínimes de cordialitat. Desviaven la mirada en trobar-me i, de sobte, vaig reviure situacions antigues. Al poble, a la família, al barri: quan alces la veu contra les discriminacions i t’acusaven de crear conflictes, de ser problemàtica. Calla, nena, calla i empassa-t’ho tot. Mentrestant, els eixarrancats de cames i veu i poder i privilegis, aquests seguiran impunes gràcies a la nostra complicitat silenciosa.