Pseudohistòria

El Von Däniken català

Es llegeix en minuts
El Von Däniken català

La setmana que deixem enrere passarà als annals com la del gran repàs per terra, mar i aire a l’Institut Nova Història, després de la publicació del volum ‘Pseudohistòria contra Catalunya’. Els seus impulsors (per situar-nos, apareix a la mateixa col·lecció, dirigida per Joaquim Albareda, que va publicar la història de Catalunya de Josep Fontana) han deixat en evidència, en pràcticament tots els mitjans catalans, a les xarxes i en una presentació amb l’impuls de l’acadèmia en ple, les elucubracions sobre un Colom rebel i català i un ‘Quixot’ valencià. Gran part de l’èxit potser es deu a haver-se introduït en el camp més crèdul i procliu a aquestes tesis onejant bandera amiga: una cosa intel·ligent en temps de disparar primer i preguntar després tot el que procedeixi del bàndol oposat.

Plantejat com una refutació alhora de l’«espanyolisme» i dels relats fantàstics que fan català tot el que de digne ha donat Castella (assumint un concepte de dignitat profundament espanyol, com ha assenyalat el professor Cingolani), els autors han obert les portes més receloses recordant fins a quin punt el que al seu dia semblaven ximpleries ha fet malbé el prestigi de la historiografia catalana davant el relat de l’Espanya castellanocèntrica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Però l’operació, per més que efectiva, té alguna cosa de discutible. Mites romàntics com Covadonga s’haurien d’encarar als equivalents, com les quatre barres del comte Guifré. Visions caduques i profundament nacionalistes com la de la Reconquesta, reconstrucció d’una unitat mil·lenària i inevitable, s’haurien d’equiparar a l’explotació esbiaixada de l’evanescent Marca Hispànica que definiria la vocació europea d’una Catalunya no menys mil·lenària. La visió de la guerra de successió com un conflicte dinàstic, una guerra civil amb elits fracturades i la monarquia borbònica com un factor de modernitat uniformadora s’hauria de contrastar, en aquest cas en bon combat acadèmic, amb la concepció alternativa que destaca la mobilització en defensa de les institucions catalanes i veu en els Àustries una via truncada cap a una monarquia constitucional. Però si parlem de pseudociència, al conte del Cervantes català li hauríem d’oposar la seva veritable contrapart: la falsificació de fonts per denunciar la ‘llegenda negra’, les històries fantàstiques sobre Tartessos, la negació de la conquesta musulmana d’Espanya. O altres pseudociències com el terraplanisme, el creacionisme o la ufologia.

Aquest és el segon èxit dels autors del llibre: identificar amb eficàcia el bilbenyisme com a pseudociència, defensada ja només per seguidors acrítics i entregats. Un marc mental en el qual al farsant se’l rebat i desemmascara com el perill públic que és, però no se li concedeix categoria d’interlocutor legítim. Aquest marc s’ha imposat... menys en els informatius de TV-3. Potser com a venjança pel fet que se l’assenyali com la més eficaç difusora d’aquestes tesis. Potser, involuntàriament, com a confirmació d’això.