Déus, monstres i papallones

La vida és capritxosa de nassos; i de vegades un detall aparentment nimi pot provocar autèntics cataclismes. Està clar que l’efecte papallona no és cap mentida. Álvaro Ramos va decidir canviar de rumb en un camp de golf. Admirador de Severiano Ballesteros, va acabar per considerar insuportable que els xavals que feien de cadi no poguessin utilitzar els mateixos pals que ell per colpejar les boles i rondar pels ‘green’. «Allà vaig començar a adonar-me del que és la desigualtat», em comentava després d’una conversa a la ràdio. ¿Una bestiesa? No: l’aleteig de la papallona.

I després està la importància de les persones que es creuen a la teva vida, l’empremta que deixen; una altra categoria de l’atzar. L’Álvaro va renunciar al seu lloc com a gestor de fons en un banc americà, el seu àtic a Madrid i la seva vida folgada. Avui és sacerdot, té 43 anys i en porta sis a Hondures –un dels països més pobres i violents del món– col·laborant amb la fundació ACOES. Em va encantar escoltar-lo l’altra tarda quan xerrava amb dos nois d’uns trenta anys beneficiaris de la seva feina: El Samir, doctor en Biologia per la universitat de Navarra, amb dos intents de suïcidi a Hondures. I l’Auxi, doctorada en Art i Educació Cultural per al Desenvolupament per la universitat de Granada, que havia de caminar sis hores diàries per anar a l’escola.

Va ser a Hondures on l’Álvaro va conèixer el missioner Patricio Larrosa, l’home que li va donar l’empenta definitiva per fer ‘click’. Tots dos acaben de rebre el premi drets humans Rei d’Espanya. «Aquest país està ple de persones generoses» –somriu l’Álvaro, convençut–. I també d’altres de menys recomanables, pensava jo quan l’endemà em vaig retrobar amb Miguel Hurtado.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tenia 16 anys quan va aterrar a MontserratAllà va conèixer Andreu Soler, un llop amb pell de be i hàbit de monjo; un depredador sexual que va abusar d’ell durant diversos mesos. «Els abusos són devastadors –confessa–, però l’encobriment et destrossa la vida». Fa anys que el Miguel, que avui exerceix com a psiquiatre infantil a Londres, denuncia les maniobres d’ocultació del seu cas i de tants altres per part de la jerarquia catòlica, que ha tractat aquests delictes com si fossin simples pecats.

Ara, un any després de la cimera convocada al Vaticà sobre la pederàstia, publica ‘El manual del silencio’, un llibre imprescindible per entendre –i recolzar– les víctimes d’aquesta xacra. És possible que Willy Toledo sigui exagerat cagant-se en Déu per les quatre cantonades, però alguns dels seus representants a la Terra es mereixerien alguna cosa pitjor. D’altres, en canvi, una medalla. Qüestió de sort. O de papallones.