Veneçuela i la política exterior

Mentre el president del Govern s’esforça a Brussel·les defensant amb fermesa els nostres interessos en política agrícola i de cohesió, la nostra imatge internacional està patint per culpa de l’erràtica política que seguim a Veneçuela i que no només afecta les nostres relacions amb aquest país, que també, sinó a la imatge d’Espanya com un país poc fiable que canvia d’opinió de manera sorprenent i sense donar explicacions. I això és molt dolent.

Espanya ha reconegut Juan Guaidó com a «president encarregat» de Veneçuela i al fer-ho ha arrossegat darrere de si la majoria dels socis europeus, que sempre miren cap a nosaltres en qüestions que toquen a Amèrica Llatina per la senzilla raó que l’entenem i coneixem millor perquè li dediquem molt més temps que ells. Per raons històriques i culturals, sens dubte, però també per les nostres inversions i el nostre comerç amb el subcontinent que per alguna cosa parla el nostre idioma en bona part de la seva geografia. I ara resulta que Guaidó ve a Europa i el reben Johnson, Merkel i Macron, i el nostre president decideix delegar la trobada a la ministra d’Afers Exteriors, una persona molt respectable i competent però que al no ser el president envia al món un senyal inequívoc de falta d’interès.

Es pot dir que la situació a Veneçuela ha canviat i això exigeix ajustaments que poden ser necessaris però que cal prendre la molèstia d’explicar dins i fora d’Espanya abans d’actuar. Perquè ara els nostres col·legues europeus no s’aclareixen. ¿De manera que aquests ens porten a reconèixer Juan Guaidó i ara no el volen rebre a Madrid? I encara és pitjor quan el president del Govern, en un debat al Congrés dels Diputats, un lloc teòricament solemne, diu com qui no vol la cosa que Guaidó és «el cap de l’oposició», càrrec sens dubte important però molt diferent del de «president encarregat», tot i que després la ministra provés d’«arreglar-ho» dient que Guaidó és les dues coses alhora. De veritat, això no és seriós.

És pitjor que un crim

Igual que tampoc és seriós l’esperpent (Valle-Inclán hauria disfrutat) que ha muntat entorn de la visita de la senyora Delcy Rodríguez, vicepresidenta de Veneçuela, a qui la UE ha prohibit venir a Europa per la seva falta de respecte per la democràcia i els drets humans. Per indesitjable. I resulta que no només sobrevola el nostre espai aeri sinó que aterra a Espanya (els aeroports i l’espai aeri són territori nacional segons una interlocutòria del Tribunal Constitucional de 6 de març de 1996) i a més la rep un ministre del Govern d’Espanya que ho intenta ocultar- i que després ha balbotejat diverses versions diferents de l’ocorregut. A mesura que més se sap del trànsit de la senyora Rodríguez per Barajas, més s’enreda l’assumpte, amb l’oposició provant de desgastar el Govern i aquest fent pinya entorn del ministre transgressor de la normativa comunitària perquè, segons el president, va evitar una «crisi diplomàtica» que ningú fins ara s’ha dignat explicar en què hauria consistit. I mentrestant, a Caracas, Maduro i els seus no paren de riure davant de les càmeres de televisió. El mestre Talleyrand hauria dit que «és pitjor que un crim, és un error».

La política exterior no ha de ser de partit ni fluctuant, sinó d’Estat i permanent, igual que són permanents els interessos d’Espanya. I si canvien, s’expliquen els canvis al Congrés i a les instàncies europees perquè tots entenguin el perquè de la modificació, que pot estar molt justificada.

Hem estat un parell d’anys sense govern, amb problemes interns apressants que han portat a fer molt poca atenció a la política exterior i això ens ha portat a perdre pes a Europa i al món, on la veu d’Espanya s’hauria de sentir amb més força. Espanya va tenir política exterior amb González i amb Aznar (molt diferents l’una de altra) perquè tots dos tenien una visió d’Espanya al món i la perseguien amb coherència.

Oportunitat per a Espanya

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Després van arribar la crisi econòmica i el senyor Rodríguez Zapatero i es va acabar la política exterior, i amb el senyor Rajoy la situació tampoc va millorar. I és en aquest context que es produeix la revolució del ‘brexit’ i la necessitat de refundar Europa entorn de l’únic que hi ha, un ranc eix franco-alemany, que suposa una gran oportunitat perquè Espanya recuperi pes a Europa. No es tracta de reemplaçar el Regne Unit, perquè no podem: no som potència nuclear ni tenim seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto. Tampoc tenim un centre financer com la City londinenca, o un Exèrcit com el britànic, i nostre PIB és la meitat del Regne Unit. Però no és menys cert que Espanya és ara la quarta economia de l’Eurozona, tenim molt a dir, els socis esperen la nostra aportació i, si no la fem, Europa seguirà endavant sense tenir en compte els nostres interessos i sortirem perdent. Aquesta és l’oportunitat i aquest és el risc.

La nova ministra d’Exteriors arriba precedida de molt bona fama i sens dubte té les millors intencions, però l’hi estan posant difícil perquè no es pot fer política exterior sense idees clares i sense una rereguarda institucional sòlida, i menys encara si fem coses com aquestes de Veneçuela que danyen la credibilitat del Govern que representa.