El 3%, l'epitafi del pujolisme

El dia que Pasqual Maragall va anticipar l’epitafi de CDC i del pujolisme amb una cèlebre frase improvisada, el 65% dels catalans creia que el partit que havia governat Catalunya durant 24 anys cobrava comissions per les obres públiques. De totes maneres, una majoria opinava que el president de la Generalitat s’havia equivocat al parlar del tema al Parlament, fet succeït en una sessió extraordinària per tractar de l’enfonsament parcial del túnel de la Línia 5 del Metro al Carmel. Les deficiències a l’encofrat, així com l’eliminació d’algunes prospeccions del subsol, es van relacionar amb els pagaments del 3%.

Abans de fixar per sempre el 3% com el problema emblemàtic de CDC, el president Maragall havia pronunciat una altra profecia: «Vostès tenen alguna cosa per amagar, si no, no s’explicaria el seu to, la història ho demostrarà». I en això estem, 15 anys després. Els tribunals que s’ocupen de les diferents trames de cobrament de comissions prossegueixen els seus treballs amb molts processats, entre els quals mitja dotzena d’exconsellers, i poques sentències; tret de la de l’espoli del Palau de la Música, coneguda fa dos anys, en la qual el 3% de mossegada ja era d’un 4%.

En aquest llarg període, el pujolisme ha perdut tot el seu crèdit i no només pel finançament irregular del partit; el mateix Jordi Pujol va assumir les seves culpes per uns diners a Andorra i els seus fills continuen pendents de múltiples causes judicials per delictes diversos associats al tràfic d’influències. La popularitat de l’expresident es va esfumar de la mateixa manera que van desaparèixer les sigles de la seva creació política, CDC, en un intent d’enterrar la vergonya de la corrupció i eludir les eventuals responsabilitats financeres. El PDECat, partit d’ideologia erràtica i lideratge confús des del dia que va néixer, va substituir al moviment nacionalista creat a Montserrat. El canvi de nom el va propiciar Artur Mas, el delfí de Pujol, i l’home que va desafiar per tres vegades seguides Maragall en seu parlamentària fins a obtenir una resposta tan antològica com arriscada.

El dia que la llegenda del 3% va prendre cos d’acusació parlamentària, gairebé ningú estava disposat a aixecar les alfombres del règim que havia perdut la Generalitat en mans del govern de PSC-ERC-ICV. És coneguda la reacció dels partits del tripartit desentenent-se de donar continuïtat a l’acusació formulada pel seu president, qui, malgrat retrocedir a l’instant d’haver proclamat el nom del problema, es va deixar molta pell per sortir viu d’una crisi que va evidenciar la seva solitud.

Difícil demostració

L’existència del cobrament de comissions xiuxiuejada per molts empresaris i polítics per tot Catalunya durant els anys del pujolisme i fins i tot després de l’episodi parlamentari del qual celebrem l’aniversari és un format de corrupció de difícil demostració. Artur Mas ho va repetir mil vegades quan es va enjudiciar el cas del Palau: ningú m’ha mostrat cap expedient d’un concurs d’obra públic manipulat per adjudicar-lo a un amic del partit. I era veritat, perquè la documentació administrativa poden ser impol·luta sense que aquest extrem elimini el tràfic d’influències; per això res es va moure fins que alguns empresaris implicats en el pagament de comissions es van confessar davant de la Policia i es va poder tirar del fil de la complicada troca dels fets.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les sospites polítiques eren contemporànies als murmuris, no obstant, a l’auditoria efectuada dels comptes de l’últim govern de CiU abans de l’arribada del tripartit no s’assenyalava cap irregularitat digna de ser traslladada a la Fiscalia. Les conclusions van ser redactades al més pur estil tecnocràtic, de tal manera que només les van saber llegir els molt experts o els suposadament assenyalats. Algun n’hi devia d’haver, perquè després de fer-se públic l’informe CiU va reaccionar iradament, donant per trencades les discretes negociacions que es mantenien amb el Govern per pactar una nova proposta de finançament autonòmic.

L’auditoria era una promesa electoral que havia despertat moltes expectatives, no obstant, la conservadora estratègia elegida per fer públiques les conclusions va causar certa decepció en diversos despatxos del Palau de la Generalitat. Aquesta sensació va coincidir amb l’enfonsament parcial del túnel del Carmel i l’agressivitat de CiU contra els gestors de l’obra per eludir les seves pròpies responsabilitats en un projecte que presentava seriosos dèficits tècnics segons el parer dels nous responsables. La tempesta estava servida.