Vetllant les armes

El lector deu haver detectat que es parla poc dels processos judicials relacionats amb l’independentisme. És bon senyal, perquè dona tranquil·litat a tots els actors –advocats, fiscals i jutges– per complir degudament amb la seva feina.

No obstant, és un miratge. La polèmica tornarà. Cap a finals d’aquest mes prendrà possessió la nova fiscal general de l’Estat, i es poden donar diversos canvis que fins ara no s’han produït. Les resolucions de la justícia han entorpit la negociació política, i és possible que, en el futur, es puguin observar algunes actituds més benèvoles respecte a presos i acusats. Fins ara els jutges i fiscals han sustentat gairebé sempre les actituds més dures contra ells, i potser ja és hora de ser conscients que són legals, i potser molt més legals, altres actituds que no consisteixin en la garrotada sistemàtica. No es va condemnar per rebel·lió, sinó per sedició, però fins i tot en l’apreciació d’aquest mateix delicte les penes haurien pogut ser molt més benignes, perquè així ho autoritza el Codi Penal mateix.

Drets vulnerats

I sens dubte, les acusacions de la fiscalia s’haurien pogut rebaixar. Ho va reconèixer la mateixa sentència del Tribunal Suprem, ho van dir desenes de juristes, espanyols i estrangers, però els fiscals van insistir a mantenir contra vent i marea l’acusació més dura possible, provocant la perplexitat fins i tot de jutges estrangers. Es van vulnerar els drets polítics de diputats electes, i així ho va reconèixer el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Però el Tribunal Suprem va decidir seguir endavant malgrat aquesta diàfana resolució. Finalment, la fiscalia ha discutit alguns permisos penitenciaris, en resum, per falta de penediment, com si la contrició fos una condició per modular el compliment de les penes en un Estat que tendeix a la laïcitat.

Tant de bo es vagi deixant enrere tota aquesta ferocitat punitiva, que ningú aprofita i molt menys la nostra societat. Tant de bo els nostres polítics decideixin deixar enrere la presó com a argument electoralista, una manera vergonyosa de procedir, que apunten les enquestes que els està passant una factura que encara ni tan sols alguns són capaços de veure, encegats com estan per l’odi  i l’estretor de mires, oblidant fins i tot, els que són creients, per cert, que no hi ha res més cristià que el perdó, i menys coherent amb la seva teologia que els escarments i les venjances.

Sorgiran nous motius de tensió. El Parlament Europeu ha de decidir si concedeix el permís per procedir contra els diputats que són a l’estranger. Si l’atorga, la imatge de ‘persecució política’ quedarà molt deslegitimada, també davant de la Justícia belga, sobretot tenint en compte que ja no se’ls persegueix per rebel·lió, que era una completa exageració, sinó per sedició, que és un delicte contra l’ordre públic en el qual les objeccions dels jutges de Brussel·les poden ser força més difícils, sobretot si ve amb l’aval del Parlament Europeu. La –inevitable– internacionalització dels processos va tenir efectes gravíssims en el ‘cas Junqueras’ en termes reputacionals per a la Justícia espanyola, però es pot transformar en un bumerang per als diputats que estan en llibertat, ja que serien tornats a Espanya. Ho haurem de veure. Res està dit i pot passar qualsevol cosa, des que el Parlament Europeu no concedeixi l’autorització fins que la Justícia belga descarti la sedició, i fins i tot la malversació. És molt difícil, però no impossible.

Vergonya aliena

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Mentrestant, continuarem sumits en aquest malson, del qual ara estem vivint alguns efímers moments de pausa. De vegades em pregunto si ningú s’adona que la persistència en aquest conflicte ens acaba portant al desastre, a tots, fins i tot als encara massa partidaris del com pitjor, millor. Últimament se senten algunes propostes de desbloqueig, però encara són tímides, perquè aquests processos estan en marxa, aquests presos i aquests que senten que qualsevol mesura de gràcia seria una traïció a Espanya, o que qualsevol cessió a la Moncloa seria una traïció a Catalunya.

D’una cosa sí que en podem estar segurs. Aquests processos no han servit absolutament per a res, ni serviran de res. N’hi ha prou amb fer un recompte dels esdeveniments des del setembre del 2017 fins avui per observar una sorprenent col·lecció de ficades de pota  d’uns i altres. Produeix fins i tot vergonya aliena quan s’explica en públic, amb objectivitat, el relat dels fets. Facin memòria.