13 jul 2020

Anar al contingut

El ritme de la literatura

En veu alta

En veu alta

Jenn Díaz

No hem acceptat encara que la lectura de prosa pot ser tan interessant com un recital de poesia

Va arribar un moment en què, en l’escriptura, em va interessar més el ritme que l’argument. I no tant el vocabulari com la musicalitat de les paraules. I des de llavors poso i trec comes dels meus textos segons el dia, amb un sol criteri: que la puntuació obeeixi només a qüestions de respiració i de cadència. Per això, una cop tinc enllestit un text, procuro llegir-lo en veu alta, per veure quina entonació hi dono, com sona aquell text, i si s’acosta més a l’oralitat que a una peça estrictament escrita per ser llegida mentalment.

La diferència entre un poema mastegat entre dents o recitat és abismal, i potser amb la prosa no hem fet aquest exercici col·lectivament. Per això, quan fa alguns anys, la Sandra Pareja em va proposar llegir un fragment extens de la meva darrera novel·la a Encuentro Albor, m’hi vaig llançar. Durant mitja hora, al Pipa Club, asseguda a una cadira i prou, sense ‘attrezzo’ de cap tipus, vaig llegir un munt de pàgines. Vaig triar bé el moment de tancar el text perquè fos independent i funcionés com a lectura única, i vaig tornar al meu lloc entre el públic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’altre dia vaig tornar a un Encuentro Albor, aquest cop a la llibreria Calders i com a espectadora, i m’ho vaig tornar a preguntar: ¿com és que encara no hem normalitzat la lectura més o menys dramatitzada, amb més o menys encert, de novel·les o relats? ¿Com és que seguim encaparrats en fer presentacions de llibres i clubs de lectura però no hem acceptat que la lectura de prosa pot ser tan interessant com un recital de poesia?

Les lectures d’Irene SolàHernán Díaz i Gabi Martínez a la Calders m'hi fan pensar, perquè és evident que la lectura íntima, solitària i personal que fem de les seves obres pot coincidir o no amb la lectura en veu alta que en fan els seus autors que, en definitiva, són els qui van decidir-ho tot. Per no dir que, després d’escoltar-los, una ja té la sensació que ha començat a llegir el llibre i que l’únic que ha de fer és continuar-lo a casa. Ara sí, amb la pròpia respiració.