31 març 2020

Anar al contingut

Dues mirades

'Només la fi del món', de La Perla29, habita a l'avantsala del plor, allà on parlem molt i no sabem què dir, allà on descobrim la litúrgia de l'esvaïment

A ‘Només la fi del món’, de Jean-Luc Lagarce, un escriptor torna a casa per comunicar a la família que està a punt de morir. No ho acabarà dient, perquè, com adverteix el seu germà, “aquí res no es diu fàcilment”. El retorn, però, provoca una teranyina de paraules desbocades que els personatges van deixant anar per omplir l’espai del silenci, soliloquis que funcionen com una veu interior d’aquell que torna o com una fantasmagoria dels que s’han quedat. Muntsa Alcañiz aconsegueix  transmetre, amb les eines d’una fredor hieràtica, la distància contemporània de la mare de Louis, l’escriptor. Parla, sense abraçar-s’hi, com tots els altres, amb “la por de no ser prou estimat i de no estimar prou”, com diu Oriol Broggi. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En una escena angoixant i alhora plàcida, rememora a batzegades els diumenges feliços vora el riu i es pregunta: “¿Podem saber com desapareix tot, com desapareixem tots lentament?”. Per un moment així (i per uns quants més) val la pena anar a laperla29 a veure aquesta tragèdia coral que no s’atreveix a ser encara tragèdia, sinó que habita en l’antesala del plor, allà on parlem molt i no sabem què dir, allà on descobrim la litúrgia de l’esvaïment.