20 d’oct 2020

Anar al contingut

La batalla diària

Dones i psicofàrmacs

MARIA TITOS

Dones i psicofàrmacs

Najat El Hachmi

No és gens sorprenent que elles siguin les que més pastilles prenen contra el sofriment psicològic

Me la vaig trobar pel carrer i per primer cop en molt de temps somreia i expressava una felicitat que no li havia vist mai. M’esperava un dels seus llargs monòlegs de queixes sobre la mare gran que havia de cuidar  dia i nit i de qui no rebia gaires paraules d’agraïment, la pensió de misèria que li havia quedat després de dedicar-se tota la vida a tenir cura de tres fills, una feina que havia fet a jornada completa però que ningú havia pensat a reconèixer-li amb una remuneració o una cotització a la seguretat social. Del que més es queixava era que la vida se li hagués escolat entre els dits sense haver-la gaudit prou. “Ens van ben enredar, nena,” m’explicava cada cop fent referència a l’educació repressora sota el franquisme, la por al propi desig i la pròpia llibertat que l’havien reclosa en una existència molt més petita del que potser ella hauria volgut. Per això ara s’apunta a cursets de tota mena i mira de recuperar una mica el temps perdut. Tot i això en els últims mesos l’agror l’havia penetrada i comentava sovint que no tenia motius per viure. L’últim dia que me la vaig trobar, en canvi, traspuava una vitalitat inaudita. Se n’anava al cine. “Estic molt contenta” em va dir. I fent l’ullet em va confessar: ¡m’han pujat la medicació!.

Aquesta altra dona no había sentit parlar mai del medicaments que ella anomena «per al cap». Només que després d’explicar-li la seva situació a la doctora, una situació d’atur prolongat a la família, fill discapacitat, patiment per anar complint els requisits de les poques ajudes que podien acabar-se d’un moment a l’altre, el dia a dia d’anar amunt i avall fent papers mentre s’ocupa de la resta de tasques domèstiques, cada dia igual i amb una creixent sensació de que la vida no valia la pena de ser viscuda, la metgessa li havia donat unes pastilles que l’ajudaven a dormir i ja no se sentia tan esgotada. La doctora, em repeteix, no té temps però m’escolta quan li explico el que em passa i em diu que compti sempre amb ella. I se sorprèn de la compassió d’una professional que no hauria de dedicar-li més de cinc minuts de consulta mentre tecleja al seu ordinador els símptomes de la pacient.

Letal autoexigència

Aquesta altra mare va sentir que el món s’ensorrava després de tenir el primer fill. Ho atribuïa al fet de no dormir bé, a l’exigència que requereix cuidar-se d’un nadó durant les vint-i-quatre hores del dia o als requeriments físics que demanava l’alletament però el cert és que quan el petit s’adormia, cada tarda, es passava hores plorant, les hores que als manuals de criança diuen que t’has de dedicar a descansar. I això que encara tenia baixa per maternitat i no havia de compaginar la feina amb la criança. Sort en va tenir de la llevadors que li va saber veure  els símptomes d’una depressió postpart.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El cas de moltes altres mares que porten anys d’arrossegar-se entre la casa i la feina, amb sous més baixos, molta precarietat, amb l’ai al cor per si la fan fora de la feina cada cop ha de trucar per dir que no hi podia anar pels constipats de l’hivern, culpable sempre de no ser prou mare per ser treballadora i no ser prou treballadora per ser mare, amb una autoexigència letal, recordant cada dia que no fa tot allò que hauria de fer per ser una dona com cal, equilibrada, organitzada, sempre amb un somriure, a dieta, és clar i disposada a ser la millor de les amants. Fins que sense adonar-se’n veu que ja porta anys caminant damunt d’una corda i cau per la banda d’una tristesa infinita que no sap molt bé d’on li ha vingut. I de nou són les pastilles les que l’ajuden a tornar-se a aixecar i a continuar la batalla quotidiana en un sistema que sembla més de guerra que de pau.

Tots els estudis sobre de psicofàrmacs conclouen que les dones en són les principals consumidores. Cosa gens sorprenent si tenim en compte els nivells d’incertesa, precarietat i fragilitat de les persones en un sistema que és una piconadora per a la vida, sobretot per a la vida de les dones que es veuen sovint en la circumstància d’haver d’assumir càrregues impossibles. Ja podem estar fent discursos feministes sobre repartiment de tasques domèstiques, ja, però si et toca un pare malalt i te n’has de cuida, no pots esperar que la mentalitat dels teus homòlegs masculins canviï. La vida pràctica cap a la que voldríem anar és d’assumpció de responsabilitats familiars iguals, de condicions laborals equitatives i menys patiment per a la meitat de la població, però el cert és que mentrestant a moltes els toca aguantar. Però aguantar acaba passant factura tard o d’hora i sovint ho fa en forma de patiment psicològic. En aquest la pastilleta (receptada, és clar, pels professionals autoritzat a fer-ho) pot pal·liar una mica el patiment que, tal com va dir la Montserrat Roig no serveix absolutament per res.