Comunistes

Dimarts passat vaig tenir la fortuna de coincidir amb el professor Borja de Riquer a ’Aquí, Cuní’, magazín matinal de Ser Catalunya en què tinc el gust de col·laborar. Aquest dia es va parlar del’exaltació del franquisme com a delicte tipificable al Codi Penal. Els primers compassos van girar al voltant de per què, en els feliços anys del PSOE, quan a les primeres Corts només Blas Piñar lluïa camisa blava i brillantina, el felipisme va apostar per donar una segona oportunitat als torturadors i seguir subvencionant la Fundació Francisco Franco. ¡Ai, la Transició! I llavors, rabent, hi va intervenir Carles Francino: «Fem tard, ¿oi, professor?»

I el professor va explicar que, en conversa privada amb Felipe González, aquest li va confiar que van optar per considerar el franquisme com a època superada perquè l’oblit l’anés devorant. També va anotar els dèficits socialistes respecte a les ridícules compensacions que van rebre les víctimes particulars del franquisme en contrast amb les abundants gratificacions adjudicades, això sí, als sindicats afins.

Vaig plantejar al catedràtic en Història Moderna i Contemporània i actual president de l’Acadèmia de Bones Lletres una doble i ingènua pregunta: si Vox era apologia del franquisme o només una conseqüència postmoderna del cervell de Steve Bannon, i com veia que les nostres tres dretes anatematitzin Sánchez per governar amb comunistes i altra gent de mal viure.

A la primera, va respondre que, sens dubte, Vox defensa el règim anterior i es fa ressò del seu llegat ètic i estètic oportunament posat al dia; però va ser al respondre la segona qüestió quan De Riquer va deixar anar la perla: «En aquest país hi ha moltíssims més anticomunistes que comunistes», donant a entendre que Unides Podem i les seves confluències no mantenen el més mínim vincle ideològic ni emocional –«si no, ningú els votaria», va anotar Cuní– amb Paracuellos, les txeques ni les purgues i gulags del bigotut i sanguinari camarada Stalin.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La mare de la meva bona amiga Ivette ho va tenir sempre clar: «Voteu ben roig, que després prou destenyeix». No, no crec en absolut que la lluita per un sou digne, per una mort digna, per protegir les dones de les ‘manades’ i la nostra descendència del suïcidi del planeta sigui una posició simètrica amb la d’aquells reciclats nòvios de la mort que, per fingir ser més feministes que Simone de Beauvoir, reclamen la pena capital per als violadors. Els va la marxa, fúnebre.

Recomano estar al corrent del programa del mestre Cuní, ja que s’hi viuen moments molt interessants.