21 febr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Impotència ecologista

Impotència ecologista

Najat El Hachmi

Per guanyar-nos el cel dels no contaminants i expurgar les nostres culpes individuals ens van convèncer que el gest més petit seria decisiu per revertir el curs de la història. Pensament màgic nivell avançat.

Jo volia salvar el planeta. De debò. Des que vaig començar a llegir sobre la destrucció del medi ambient i el canvi climàtic no he pogut deixar d'amoïnar-me pel tema. Quan era joveneta volia enrolar-me en un vaixell de Greenpeace per combatre els caçadors de balenes, fins que vaig adonar-me de l’inútil que seria tenir una escriptora a bord. Llavors, deu fer uns 25 anys, ja hi havia informació més que suficient sobre la catàstrofe que vindria si les societats avançades no canviaven radicalment el seu sistema de vida. Per guanyar-nos el cel dels no contaminants i expurgar les nostres culpes individuals ens van convèncer que el gest individual podia contribuir definitivament a revertir el curs de la història. Ja saben: si cada dia descompons en tres el pot del iogurt i diposites envàs, etiqueta i tapa en el contenidor corresponent, tot anirà bé, deixarà de pujar la temperatura global, els mars quedarn nets com una patena i tot tornarà al seu equilibri natural. Només perquè ets capaç de separar bé els residus que generes. Pensament màgic nivell avançat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tant de bo que els problemes de contaminació s’acabessin amb solucions senzilles, tant de bo que n’hi hagués prou amb un petit gest per canviar-ho tot, però jo com més llegeixo sobre el tema més complicat em sembla tot. No fa gaire buscava unes cortines senzilles, sense complicacions, i em va costar déu i ajuda (i un temps que no tinc) trobar-ne sense polièster. Els gurus del ‘zero waste’ m’expliquen que nedem en plàstic: estris de la llar, roba, calçat, tot, pràcticament tot, conté aquest material indestructible que s'acaben menjant els peixos. I fa esgarrifar pensar en tota la brossa que generem, però la solució que em proposa un sector de l’ecologisme no la veig gaire clara: tornar a rentar bolquers, compreses i mocadors de butxaca, desfer-me de tots els objectes de plàstic i substituir-los per vidre, metall, etcètera, carregar cada setmana trenta mil tàpers (de vidre) i bosses reutilitzables per anar a comprar. Si ja era prou complicat ser una simple mare treballadora havent de fer malabars per fer compatible la feina amb la criança i trenta mil exigències més, ser dona, mare, treballadora i ecologista d’aquesta manera ho trobo missió impossible. La vida que proposen alguns experts per minimitzar la meva petjada de carboni és més cara i requereix una inversió de temps més gran en totes les tasques domèstiques.

No, jo no salvaré el planeta, entre altres coses perquè no és cert que el meu petit gest diari sigui més poderós que les pràctiques destructives de les grans corporacions. No és veritat que tots tinguem la mateixa responsabilitat: la cadena de ‘fast fashion’ que fa roba perquè no duri, l'empresa tecnològica que practica l’obsolescència programada, els grans conglomerats agrícoles que destrueixen l’Amazones. Sense lleis que regulin aquests gegants contaminants, ja podem reciclar a la cuina de casa, ja, que de poc ens servirà.