Preus, preus, preus

Karl Marx va escriure un opuscle que explica molt bé la revolta actual de l’anomenada Espanya Buidada. A Salari, preu, capital, el Marx menys profètic explica que en el capitalisme la principal equació a analitzar és la que dirimeix la retribució del capital (beneficis) en relació amb la retribució del treball (salaris). I a l’epicentre d’aquesta equació hi ha els preus dels productes. Els beneficis provenen, fonamentalment, de la diferència entre costos i preus. És el que els experts ara anomenen cadena de valor i que el marxisme clàssic anomenava plusvàlua. Els beneficis es poden generar de moltes maneres: amb millora de l’eficiència en la producció a través de la tecnologia, amb innovació al generar nous mercats, amb economies d’escala a través de les fusions o amb reducció de costos, sigui de matèries primeres, de personal, de les anomenades ‘commodities’ (energia, etc.) o d’impostos. La revolució neoliberal dels anys 80 del segle passat va suposar un gir radical respecte a la política econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial. Reagan i Thatcher van fer realitat les teories de Milton Friedman i van impulsar una nova doctrina econòmica: la retribució del capital no podia sustentar-se en un augment il·limitat dels preus perquè això generava inflació, de manera que el benefici nominal no coincidia amb el real. És a dir, a un inversor –deien– no li surt a compte guanyar cada any un 15% més si la inflació és del 10% ja que, en realitat, l’increment net només és del 5%. Des d’aleshores, a Occident la política econòmica es basa en la reducció de costos: baixades d’impostos, desregulacions, automatització, deslocalitzacions, pressió sobre els productors de les matèries primeres, reduccions de salaris, etc. Tony Judt va explicar molt bé abans de morir al seu llibre El món no se'n surt que la socialdemocràcia (Tony Blair i companyia) no va saber reorientar aquest gir i encara en paga les conseqüències. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si algú es passeja per Espanya no triga gaire a comprovar que un dels grans fets diferencials, per sobre de la llengua i de la cultura, i gairebé en paritat amb el paisatge, són els preus. Fem moltes comparatives sobre la despesa pública i les balances fiscals o sobre la retribució dels polítics, però molt poques sobre el preu dels aliments, dels pisos o dels serveis. Els funcionaris de l’Estat que guanyen el mateix sou a tot el territori saben perfectament que no tenen el mateix poder adquisitiu a Barcelona, a Madrid o a València que a Santander, a Castelló o a Logronyo. Només a les zones turístiques els preus són més pròxims a les grans capitals que a l’Espanya buidada.

L’actual revolta de l’agricultura espanyola prové de comparar els salaris dels agricultors amb els preus del que produeixen a les grans capitals o a les zones turístiques. Per això el ministre Planas té raó quan diu que cal revisar la cadena de valor. I per això també tenen raó els qui diuen que pujar el salari mínim interprofessional desestabilitza en ocupació agrària, basada en sous baixos. Tot està inventat, si vius en un país ‘low cost’