24 set 2020

Anar al contingut

Reforma urbana en BCN

Carrers intocables

Enric Fontcuberta

Carrers intocables

Eva Arderius

L'avinguda Meridiana i el carrer d'Aragó són dues de les últimes autopistes urbanes condemnades a desaparèixer, l'últim llegat d'una concepció antiga de la ciutat

Recordo quan era petita i venia a Barcelona amb els meus pares. Entràvem per l’avinguda Meridiana amb el cotxe, a tota velocitat. Jo mig marejada pel fum del cigarret del meu pare que ho emboirava tot, perquè abans es fumava als cotxes, encara que hi haguessin nens i no els hi agradés gens l’olor de tabac. Conduïa ell, la meva mare anava al seu costat i jo, sense cinturó, a la part del darrera però dreta, agafada al recolzacaps per no perdre’m ni un detall. Així es viatjava als 80.

A través de la finestreta del cotxe miràvem els edificis alts amb finestres petites que emmarcaven aquella mena d'autopista i imaginàvem qui ocupava aquells pisos. Al cotxe sempre es repetia la mateixa frase: jo no viuria mai aquí. Nosaltres veníem d'un poble, vivíem en una casa amb vistes a la muntanya, res a veure amb aquell paisatge que llavors em semblava tan gris.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Amb els anys no només vaig anar pensant que viure a Barcelona no estava tan malament, sinó que el meu primer pis va ser al costat de la Meridiana. Quan els meus pares venien a veure’m no podien amagar la pena que els despertava la seva filla. A vegades la meva mare no se'n podia estar i em repetia la frase que dèiem anys enrere dins del cotxe: "com podia viure allà". Però a mi m’encantava. Em semblava el pis més meravellós del món; vivia a Barcelona i això ho compensava tot. Compensava el soroll permanent dels cotxes, que les cortines blanques s’ennegrissin continuament i que a tot el pis hi hagués una mena de pols negra que suposo que també s’acumulava als meus pulmons.

No donava importància a res de tot això. Fins i tot vaig arribar a pensar –tenia 20 anys i tot em semblava fantàstic– que aquell aire contaminat m'anava la mar de bé. Llavors jo encara tenia cotxe, no hi havia zona verda i l'aparcava on volia i podia. A vegades donava voltes durant una hora per trobar un forat. Però també això em semblava normal.

Els carrers dels cotxes

L’avinguda Meridiana, com el carrer d’Aragó, eren els carrers dels cotxes. Els carrers intocables, imprescindibles per regular el trànsit d’entrada i sortida de la ciutat. Semblava impossible que algú es plantegés reduir els carrils d’unes vies que sempre van plenes i on sempre hi ha circulació.

Aquestes són dues de les últimes autopistes urbanes condemnades a desaparèixer. És l’últim llegat d’una concepció antiga de la ciutat. Quan es planificava pensant que el més important era que els cotxes arribessin amb el menys temps possible al seu destí.

Fer-les desaparèixer segur no serà fàcil. Possiblement treure cotxes d’aquests carrers provocarà, en un primer moment, més congestió als voltants, però no hi ha alternativa. Si no es resta espai al cotxe, aquest el seguirà ocupant.

La Meridiana ja té projectePerdrà dos carrils, un per sentit. El que hauria de preocupar ara de la reforma d’aquesta avinguda és que la verdor que s'hi ha plantejat, les voreres més amples i la disminució de cotxes no encareixin els preus dels pisos. Això acostuma a passar a Barcelona. El que és bo pels veïns es converteix en dolent per les seves butxaques. Esperem que els barcelonins que s’han empassat el fum durant anys ara puguin disfrutar de la millor cara del seu carrer.