El professor Steiner

Aquest erudit admirable brillava amb llum pròpia, ja que no creia que avorrir els alumnes fos condició 'sine qua non' per fer classe

Es llegeix en minuts
El professor Steiner

BERTRAND GUAY

La mort de George Steiner m’ha fet tornar a les dues setmanes que vaig passar a Cambridge a mitjans dels noranta per cortesia del British Council, que tenia el bonic costum de convidar cada any una sèrie d’escriptors estrangers perquè es culturitzessin en un dels temples mundials de la cultura universitària. El recordo perquè la seva classe magistral va ser de les poques xerrades amenes que recordo: a canvi dels quinze dies de gorra, calia empassar-se uns rotllos monumentals, entre els quals es va emportar la palma el d’Antonia Byatt,  que ens va posar al corrent del seu arbre genealògic sense que ningú l’hi hagués demanat. En fi, no tot podien ser agradables estades al pub amb el grup de brasilers delirants liderat per Eric Nepomuceno: se suposava que havíem anat a Cambridge a instruir-nos, no a navegar en gòndola pel riu com si fóssim Charles Ryder, Sebastian Flyte i l’os de peluix Aloysius.

Notícies relacionades

Entre tanta tabarra, el senyor Steiner brillava amb llum pròpia, ja que no creia que avorrir als alumnes fos condició ‘sine qua non’ per fer classe. Aquest erudit admirable tenia el costum nord-americà –que tant bé li hauria anat a la senyora Byatt– de parlar sense embuts, però sense descuidar el rigor, colant algun comentari humorístic de tant en tant amb finalitats jocoses. Abans d’una excursió a Stratford-upon-avon per veure un Macbeth més aviat ridícul –cares de certa xafogor entre el professorat, cridat a representar el millor d’Anglaterra–, Steiner ens va parlar de com eren les representacions teatrals en l’època de Shakespeare. El que se’m va quedar gravat va ser que, en aquells temps llunyans, una funció teatral es podia representar a la mateixa plaça on, uns dies després, tindria lloc una execució. ¡I que el públic era el mateix! Em va semblar una interessant mostra de fatalisme intel·lectual que desconeixia fins al moment i que vaig descobrir gràcies a Steiner.

Malgrat ser un intel·lectual de referència i un erudit admirable, el professor actuava amb una senzillesa, una simpatia i una amenitat que demostraven clarament que no li havia pujat al cap la seva excel·lència. La seva xerrada va ser el millor que em va passar durant aquelles dues setmanes a Cambridge, deixant a part, és clar, les visites al pub amb els brasilers, que eren de traca. Descansi en pau.