21 febr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

'Homo gilipollensis'

'Homo gilipollensis'

Carles Francino

Som una de les societats més obertes i tolerants d'Europa, però si arribés un marcià i escoltés la batucada diària de polítics i tertulians pensaria que es troba en zona de guerra

Hi ha coses que només el pas del temps permet contemplar lliures de contaminació. Tampoc és necessari arribar a l’extrem d’Eudald Carbonell, un dels grans investigadors d’Atapuerca, i remuntar-se a l’origen dels temps; però és veritat que l’altra tarda ens va donar una lliçó magistral a la ràdio, i a l’escoltar-lo jo anava pensant en el ridículs que semblen alguns dels nostres plets quotidians en comparació amb el seu negociat.

Feia només unes hores que Quim Torra havia donat l’ordre d’«¡Acció!» per al rodatge del ‘Kramer contra Kramer’ de l’independentisme català, i sens dubte les reflexions de Carbonell sobre l’‘homo sapiens’, el llenguatge prehistòric, el transhumanisme i el nostre futur en altres planetes resultaven infinitament més atractives. Però com els temps de la història són més breus que els de la paleontologia, no podrem esperar milions d’anys per perfilar un retrat del que ens ha passat. A més, necessitem parlar-ne perquè és molt gros i no ha acabat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Espero i desitjo que l’afluència massiva per veure ‘Mientras dure la guerra’ –dos milions llargs d’espectadors, però pocs Goya– es tradueixi en una cosa positiva, tot i que sé que som especialistes a no aprendre gran cosa de la nostra pròpia història. Dos exemples palmaris. Un: la vomitada d’Aznar amb la suposada conspiració per canviar el règim polític a Espanya, incloses les al·lusions a la segona república i la seva obsessió amb el retorn del dimoni comunista. Dos: el penós discurs de Torra insistint en l’èpica lluita dels catalans per la seva llibertat davant un Estat autoritari i opressor. Llenguatge guerracivilista en els dos casos. Vísceres deslligades, poc realisme i menys empatia. No han vist la pel·li. L’un somia amb una Arcàdia republicana en què no creuen ni la meitat dels seus compatriotes; l’altre sembla nostàlgic del «‘¡Santiago y cierra Espanya!’».

El somni de la (des)raó

Està vist que el somni de la (des)raó produeix monstres. Però és curiós, perquè som una de les societats més obertes i tolerants d’Europa, un país avançat en drets com el matrimoni homosexual o la lluita contra el masclisme; exportem talent científic i cultural, fins i tot l’esport fa anys que va deixar enrere l’etiqueta de la irrellevància, i el dia a dia –malgrat la desigualtat, la precarització i el sectarisme– ens permet socialitzar i divertir-nos. Però si arribés un marcià i escoltés la batucada diària de polítics i tertulians pensaria que es troba en zona de guerra.

Em temo que els Eudald Carbonell del futur hauran d’afegir a l’Edat de Pedra, l’Edat de Bronze i l’Edat del Ferro, una Edat del Crit. L’únic dubte és si l’‘Homo gilipollensis’ haurà sobreviscut o no.