El cisma independentista

L’independentisme acumula triomfs i derrotes. Al principi va ser l’èxit perquè la sentència del Constitucional, corregint el 2010 l’Estatut del 2006, i la irada reacció contra la crisi, van fer que el separatisme saltés al 47% del vot en les eleccions catalanes del 2012 i 2015. Però el revers de la medalla va ser que fins i tot en temps molt propicis, no va arribar al 51% del vot. 

El moment d’or va ser quan després de la famosa ‘consulta’ del 2014 que va convocar a molts catalans i va irritar a Rajoy, Artur Mas (CDC) i Oriol Junqueras (ERC) van pactar una llista electoral conjunta, Junts pel Sí. Però allò no va anar bé, ja que el 2015 només va aconseguir el 39,6% dels vots i 62 diputats davant el 44,4% i 71 diputats del 2012, quan els dos partits van ser separats. Només els va salvar la CUP, que va passar del 3,5% al 8,2% i així el total separatista va aconseguir el 47,8% dels vots i 72 diputats (la majoria absoluta és de 68).

La mística unitària només va servir per aixecar la CUP, que va exigir i va obtenir el cap d’Artur Mas. El cabdill del procés a la terra promesa va ser la seva primera víctima.

El gran error va ser llavors no acceptar la realitat. Seguien amb majoria absoluta en el Parlament, però no només no arribaven al 51% sinó que havien quedat lluny de la majoria social aclaparadora amb la qual somiaven. I a més eren ostatges dels antisistema. No només no van rectificar, sinó que van prometre que amb aquests resultats estaven legitimats per convocar un referèndum d’autodeterminació –fent cas omís de l’Estatut i de la Constitució– i proclamar unilateralment la independència.

Ho van fer amb les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre del 2017, amb l’il·legal referèndum de l’1 d’octubre i amb la posterior proclamació de la independència. Tot va acabar amb el 155 de Rajoy (avalat pel PSOE), la fugida de Puigdemont i l’ingrés a presó de Junqueras i altres dirigents.

Un mal negoci. Per moltíssims motius i perquè la subsegüent i inevitable judicialització ha accentuat ferides i enverinat el conflicte.

Però el sobiranisme va aconseguir fer d’aquella derrota –que revelava gran incompetència– una revàlida al repetir amb llistes separades (JxC, ERC i CUP) la majoria absoluta en les eleccions del 155 de desembre del 2017 amb el 47,5% dels vots. Tres dècimes menys que el 2015 i perdent només dos escons (70) però salvant la majoria absoluta.

El drama és que l’independentisme no ha sabut llegir bé el fracàs de l’unilateralisme del 2017 –poca resistència interior i nul reconeixement internacional– i repensar el seu programa i estratègia. El separatisme, dividit des de sempre, s’ha esquerdat encara més. Uns, curiosament provinents de la moderada CDC de Jordi Pujol (tot i que no tots) i en certa sintonia amb la CUP, opten pel maximalisme,  proclamen que la República catalana continua viva i creuen que la independència s’aconseguirà aguditzant els conflictes amb l’Estat a l’espera que les conseqüències (que titllen de repressió) indignin a la població catalana.

Els seus líders són Puigdemont i Torra i ja es van oposar al recolzament a la moció de censura contra Rajoy el 2018, tot i que llavors no van poder imposar-se al grup parlamentari del PDECat. Ara creuen que l’abstenció a la investidura de Pedro Sánchez pot perjudicar ERC, que acusen de traïció, i afavorir-los.

Al contrari, ERC reconeix a mitja veu que amb el 47% no hi ha prou legitimitat per a la independència i aposta per acumular més recolzaments administrant la Generalitat i reduint la conflictivitat. Almenys per una temporada.

I la ruptura s’ha solemnitzat aquesta setmana quan els maximalistes –aprofitant la decisió del Suprem i de la Junta Electoral de treure-li a Torra l’acta de diputat, però encara no de president– han volgut que el Parlament tornés a desobeir el Suprem. Així l’estratègia d’ERC i la taula de diàleg entre els dos governs saltaria pels aires. I a més Sánchez no podria aprovar els pressupostos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però ERC s’ha negat a la pulsió del conflicte permanent. Torra ha reaccionat donant per acabada la legislatura i anunciant l’avanç electoral. La ruptura entre Puigdemont i ERC per a una guerra sense treva en les pròximes eleccions –encara sense data– s’ha oficialitzat.  

Les dues derrotes de l’independentisme –no superar el 48% del vot i el fracàs de l’unilateralisme– han conduït aquesta setmana a un cisma gairebé religiós entre els dos grans blocs. I els cismes –més els odis personals– no auguren res de bo per als qui els pateixen.