El procés com a arma de guerra

Fa pocs dies ens va advertir el periodista Guillem Martínez que s’acosta una guerra al més alt nivell entre poders de l’Estat, particularment entre el poder executiu –el Govern– i el poder judicial. No falten indicis d’això, gaire recents. Si mal no recordo, un destacat va ser el primer debat d’investidura, en el qual alguns polítics van amenaçar amb querelles.

Aquestes invectives són freqüents en alguns programes de televisió que satisfan no sé massa bé quins instints del públic teatralitzant una bronca rere una altra, bronca que, per cert, sol ser fictícia, com tantes discussions si un es preocupa de descendir al fons de la qüestió. Fa temps que particularment el Congrés dels Diputats ha adoptat usos dels platós de televisió, i diversos líders estan més pendents de la seva gestualitat i de les formes escèniques –no tant de les polítiques– que de resoldre els problemes dels ciutadans debatent qüestions d’interès general per finalment, en molts casos, elaborar lleis. És la tasca del poder legislatiu, i no el seguiment de guions de guinyol, amb patacades –ara per ara verbals– incloses.

Ara per ara, es pot abandonar tota esperança en la recuperació d’un clima generalitzat de diàleg que permeti debats parlamentaris de l’altura intel·lectual que se li hauria de suposar a un diputat, fins i tot amb independència de la seva formació acadèmica, que la història demostra que no és sempre imprescindible en aquests menesters. No obstant, em preocupa que es confongui el procés judicial amb un garrot amb el qual agredir; políticament o fins i tot més enllà.

Falta d’arguments

S’hauria de recordar que el procés judicial és un mitjà de resolució pacífica de conflictes. És a dir, és un instrument de pau per posar una solució definitiva a les controvèrsies, i no per afavorir que es generin nous conflictes que tendeixin a no resoldre’s mai. I molt menys que serveixin per ferir rivals polítics, davant de l’eventual –i sorprenent– falta d’arguments tècnics de l’oposició per combatre les lleis que aprovi el Parlament o les decisions del Govern.

Ja fa bastant temps que els jutges no s’haurien hagut de prestar a participar en la lluita política i convertir-se en ariets. Les lleis disposen prou mitjans per inadmetre una querella quan els fets que s’hi refereixen no són constitutius de delicte o són manifestament falsos. De vegades ja ho han fet així, però em temo que en el futur aquesta actitud haurà de ser més freqüent si va creixent exponencialment la conducta querulant d’algunes forces polítiques. Tret que alguns jutges es vulguin col·lapsar de querelles per casos que no van enlloc, però que provoquen una tremenda crispació política, no tindran cap altre remei que rebutjar de ple aquestes querelles infundades.

Això afectarà particularment les sales corresponents del Tribunal Suprem i dels tribunals superiors de justícia, perquè són les competents per conèixer els delictes que s’imputin a diputats, senadors i membres del Govern, al ser aforats. Però alguns casos arribaran també al conglomerat de tribunals de la denominada Audiència Nacional –estructura d’origen franquista que incomprensiblement encara existeix– i a la resta de tribunals. També el Tribunal Constitucional es pot veure afectat pels recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis que aprovin les Corts.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Pròximament veurem si tots aquests tribunals s’apunten al bombardeig –disculpin l’expressió– d’aquesta particular guerra, o amb la prudència que els ha de caracteritzar no es deixen utilitzar pels polítics i s’acostumen a rebutjar les querelles mediàtiques. Si no ho fan, en aquest joc hi acabaran entrant tots els partits, i més abans que després es produirà un fatal desprestigi de la justícia que la deixarà fora de joc almenys per una generació. En aquesta estúpida guerra pot patir també la judicatura. Al temps. Ja ha passat abans, encara a una escala més petita, i està passant en altres països.

Tampoc en quedarà al marge el Tribunal Constitucional. Tot anirà bé si compleix la seva missió i es limita a avaluar jurídicament la constitucionalitat de les lleis. Tot anirà malament si pretén orientar ideològicament la tasca del poder legislatiu i, arribat el cas, del Govern. Perquè la seva missió no és la d’exercir de talaia d’essències ideologitzades, sinó que ha de respectar la tasca política dels poders de l’Estat sense interferir-hi, preservant la norma constitucional.