La sortida del Regne Unit de la UE

L'emocionant 'brexit'

El populisme fa anys que desestabilitza el nostre comportament polític, però també el civil i el familiar

Es llegeix en minuts

Alastair Grant

L'emocionant 'brexit'
L'emocionant 'brexit'

/

Tinc un amic que porta quatre anys vivint a Londres i no li preocupa el que li pugui passar aquest divendres amb el ‘brexit’. La mateixa globalització que el va portar a treballar allà li permetrà seguir fent-ho, perquè l'empresa per la qual treballa no té ni seu fiscal al Regne Unit. Respon als meus missatges de text amb emoticones que reforcen la seva tranquil·litat. I aprofito per revisar les últimes converses. Em fa adonar que una necessitat irracional ens ha empès als últims anys a farcir-ho d'emocions, amb excés d’emoticones.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Aquest fet em connecta amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El ‘brexit’ és una victòria sentimentalista que reafirma als que sempre han vist Europa com un mitjà i no com un objectiu, però quan la campanya del ‘brexit’ va triomfar realment va ser quan es van començar a sentir veus que apel·laven els sentiments reclamant «recuperar el país». S'hi sumava un trontollament polític mundial. Ho constatava Davos assegurant que els Estats Units seran el principal factor d’inestabilitat al món el 2020. No és nou. El populisme porta anys desestabilitzant el nostre comportament polític, però també civil i familiar. Als Estats Units i altres països. Les emocions ho han alterat tot: van disparar les enquestes quan Alex Salmond va emocionar-se durant la campanya del 'sí' a la independència d’Escòcia, i va donar la presidència a Bolsonaro, al Brasil, quan va votar 'sí' a l’‘impeachment’ de Rousseff assenyalant a la mateixa Dilma, amb agressivitat i cinisme, i votant en nom del torturador del seu torturador. L'exhaltació, exhalta.

Per tot això, quan em va agafar vertigen quan vaig adonar-me de la saturació d’emoticones que hi havia en les converses amb el meu amic. En el fons era una manera ràpida d’arribar a nosaltres, però també una manera de tapar la nostra realitat. Amb el meu amic, la distància ens ha canviat. I el pitjor de tot: no tornarem a ser els d’abans. Però és molt més fàcil expressar-ho en emocions que en paraules. Ara no és moment per buscar les raons que ens han portat aquí. Als dos ja ens va bé així.