Llums i ombres

La incògnita de la investidura s’ha aclarit. El primer Govern de coalició des de la restauració de la democràcia s’ha posat a caminar. L’ortodòxia econòmica en clau socialdemòcrata i els acords de responsabilitat fiscal amb la Unió Europea estan garantits. La vicepresidenta Nadia Calviño i el ministre José Luis Escrivá són els seus baluards. La cohesió governamental entre el PSOE i Podem l’ofereix amb safata l’oposició frontal, en clau ideològica, del PP de Pablo Casado.

ERC n’és la baula feble. El politòleg Oriol Bartomeus deia a finals de desembre que la política espanyola era un circ amb dues pistes: «La pista aparentment central és la de la investidura; a l’altra, la fosca, la decisiva, es juga el domini de l’independentisme  català entre ERC i JxCat [...] Es disputen la victòria en unes eleccions que no han sigut convocades, però que tots, sobre tot ERC, saben que ho seran en el moment que decideixi [Carles] Puigdemont, és a dir, en el pitjor moment per als republicans». La inhabilitació de Quim Torra podria precipitar la seva convocatòria.

Des d’aquesta òptica, s’entén la subhasta verbal i emocional que ha acompanyat l’abstenció  d’ERC. La qüestió de fons és si una victòria dels republicans en les eleccions catalanes permetria que optessin decididament per la via del diàleg o, al contrari, es mantindrien en la unilateralitat: un simple canvi d’hegemonia en l’espai independentista, però no d’estratègia. La resposta a aquesta pregunta és una de les claus per sortir de l’actual situació de bloqueig en la política catalana.

Actitud vacil·lant

Els analistes no tenim una vareta màgica per endevinar el futur, però disposem dels elements que ens aporta la trajectòria de cada partit en el passat i de les seves posicions en el present. L’actitud vacil·lant d’ERC en moments clau del procés i les declaracions del seu líder, Oriol Junqueras, no conviden a l’optimisme. Aigua passada no mou molí. Em limitaré a evocar algunes de les seves respostes en una recent entrevista d’‘El País’ (18 de gener del 2020). ¿Tornaria a fer-ho? «Sí. Des dels més estrictes principis democràtics, el que vam fer a la tardor del 2017 va estar ben fet». ¿Aquesta és la lliçó? «La lliçó és que ho vam fer per tornar a fer-ho».

Gens ni mica d’autocrítica. La rotunditat de les seves respostes és fins i tot escatològica. ¿No van enganyar els catalans prometent una independència impossible? «I una merda. I una puta merda. Vam dir la veritat: que el procés havia d’acabar en la independència. Això es va impedir amb pallisses, presó, destituint governs i tancant parlaments». El mateix llenguatge que va utilitzar ja el passat 22 d’octubre en una entrevista de ‘Nació Digital’: «L’indult  se’l poden ficar per on els càpiga». 

És lícit discrepar dels tipus penals aplicats pel Tribunal Suprem i de les penes de presó associades a aquests delictes –d’allà la reforma del Codi Penal que planteja el nou Govern–, però és un fet que els polítics ara condemnats van promoure una legislació paral·lela –lleis de referèndum i transitorietat jurídica–, van celebrar una consulta unilateral i van avalar la declaració d’independència. Fins i tot les dues línies de defensa –la més tècnica i la més política– van coincidir: «Cedeixo aquesta trinxera. El senyor [Joaquim] Forn va desobeir als requeriments del Tribunal Constitucional» (Javier Melero). «Es confon la desobediència de manual amb la rebel·lió» (Andreu Van den Eynde).

Notícies relacionades

El Govern fa càlculs per rebaixar la sedició com més aviat millor

Torra amenaça la Junta Electoral amb «accions penals»

Repeteixo: l’«argumentari» de Junqueras no convida a l’optimisme. No només no integra l’autocrítica, sinó que esgrimeix una preocupant superioritat moral davant els seus interlocutors: «El Suprem no té raó en res. Serà un plaer creuar-me amb els socialistes catalans quan surti d’aquí i veure si aguanten les nostres mirades». És veritat que la política ho aguanta gairebé tot, però amb aquestes premisses –negar la desobediència i mirar l’adversari per sobre de l’espatlla– la taula de negociació pot trontollar.

Metes factibles

Mentrestant, el clima de distensió que afavoreix Pedro Sánchez és una de les claus per desbloquejar la política catalana de portes cap a dins: un Parlament no només sense una majoria de vots, com ja és el cas, sinó també sense una majoria d’escons sobiranistes. És l’escenari que explora el llibre del periodista Carles Castro ‘Cómo derrotar al independentismo en las urnas’: «Les dades de la realitat revelen que existeix la massa crítica ciutadana suficient a Catalunya per impulsar una política fèrtil que persegueixi metes factibles i consensos més amplis que el destructiu intent d’imposar a la meitat del país els designis de l’altra meitat». Llums i ombres.