20 d’oct 2020

Anar al contingut

Pacte a l'Ajuntament de Barcelona

La foto de l'oasi barceloní

Ferran Nadeu

La foto de l'oasi barceloní

Eva Arderius

Venim d'una etapa on la política, a tots els nivells, era tensa, plena de retrets i trinxeres. I, de sobte, no només s'aprovarà el pressupost, sinó que sembla que hi ha ganes d'entendre's

La foto per anunciar l’acord del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona ho deia tot. Va ser al Saló de Cent, l’alcaldessa Ada Colau hi arribava somrient, el socialista Jaume Collboni treia pit i avançava cap al faristol decidit i satisfet, el líder d’Esquerra Republicana Ernest Maragall es col·locava ben dret per sortir bé a la fotografia, al costat de l’alcaldessa. La líder de Junts per Catalunya, Elsa Artadi, que va ser la última a sumar-se a l’acord pressupostari, va ser també la última en posar-se a lloc. Ho feia discretament i al costat del republicà.

Artadi ha hagut de decidir, i no deu haver estat fàcil. Potser per això la líder de Junts per Catalunya era la que menys alegria expressava. Artadi té els mateixos motius per estar contenta que per no estar-ho. Sumar-se a l’acord li dóna certa rellevància, però li fa més difícil fer oposició. Sumar-se a l’acord li permet incloure algunes de les seves propostes als comptes municipals encara que si funcionen, les rendibilitzaran els altres i beneficiaran al govern.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi havia dues possibilitats, dues fotos, dos tripartits. Artadi podia sumar amb el tripartit d’esquerres o amb el tripartit de les dretes, el que formen el grup de Manuel Valls, Ciutadans i PP i que no donen suport al pressupost. Uns grups, que davant d’un acord tan ampli, 33 dels 41 regidors aproven els comptes, queden molt debilitats. Aquesta foto, la de les dretes, no li suma gens a la líder de Junts per Catalunya. Artadi ha optat per situar-se amb les esquerres i de pas, desactivar una imatge, la de l’entesa entre Comuns, PSC i republicans. Artadi trenca el tripartit i el converteix en un quadripartit menys identificable amb res.

La pregunta és com s’ha arribat fins aquí i perquè no s’hi ha arribat abans? Fa uns mesos, Colau tenia feines per incloure a un sol grup als acords. Els consensos eren impossible i si n’hi havia eren entre l’oposició per fer saltar pels aires els plans del govern. La responsabilitat de tot això era compartida.

Context propici

Venim d’una etapa on la política, a tots els nivells, era tensa, plena de retrets i trinxeres, i de cop, en només uns mesos, els astres s’alineen, el context ho afavoreix i Barcelona es converteix en un oasi. No només s’aprovarà el pressupost sinó que sembla que hi ha ganes de mes entesa. De fet no hi havia massa alternativa, la ciutat no podia aguantar molt més i els ciutadans tampoc. Alguns barris han començat a mostrar símptomes preocupants. La inèrcia de la ciutat no ho aguanta tot. Cal intentar resoldre el problema de l’habitatge i afrontar l’emergència climàtica. Cal invertir. Hi havia ganes, per part dels ciutadans, per part del govern i per part de l’oposició. Els posicionaments que tenien els partits sobre el procés i que servien per marcar línies vermelles s’han deixat de banda. Potser per això quan Maragall, a la roda de premsa de la presentació de l’acord, va parlar dels presos polítics, Collboni va mirar cap al sostre. I potser per això el socialista insistia en una idea: que quan la mirada se centra en Barcelona es més fàcil  arribar a acords. Doncs que duri, els ciutadans en sortiran beneficiats.