Aigua i temps

Diu Bill Viola que el lloc on la seva obra adquireix sentit i es vivifica no és pas «en una galeria de museu o en una sala de projecció». Els muntatges arrelen «en la ment de l’espectador; de fet, només poden existir aquí». I és aquí on encara ressonen, després d’haver-ne vist uns quants a la Pedrera. Molts d’aquests vídeos es poden recuperar a la xarxa, tot i que potser costarà de reproduir l’atmosfera serena i alhora inquietant.

Als ‘Miralls de l’invisible’, per exemple, es feia sòlida la memòria de l’aigua, present en moltes peces, com ara ‘Three women’. Una dona en l'edat madura, una de joveneta i una nena caminen agafades de la mà. Venen d’un món anterior, llunyà, en blanc-i-negre. Travessen, una a una, una cortina d’aigua i ara són dones acolorides. Per separat, tornen a la grisor. La més gran estira de la mà la joveneta, la qual, al seu torn, crida la nena perquè hi vagi. Han tornat a travessar l’aigua. Són espectres que s’allunyen. Viola refà la simbologia de ‘Les tres Gràcies’ i de ‘Les edats i la mort’, de Hans Baldung Grien, i converteix aquest homenatge en una reflexió sobre el pas del temps, la decrepitud i la desaparició. Sobre l’evanescència del que vivim.