Racialitzada, ¿jo?

Porto dies mirant-me al mirall, intentant esbrinar si hi ha hagut algun canvi important en el meu aspecte. M’analitzo de la manera més objectiva possible però no trobo cap element nou a banda dels signes propis de l’edat. I si no ha canviat res, com és que de sobte em diuen coses que no m’havien dit mai? Com és que m’escriuen i m’interpel·len en tant que "dona racialitzada"?  Després de dècades lluitant per treure’m del damunt infinitat d’etiquetes que m’han anat posant sense el meu consentiment, ara me’n trobo una de nova que, al damunt, ni tan sols entenc què vol dir. Em sento com quan era petita i em deien "tu ets mora" i jo corria a buscar-ho al diccionari perquè no tenia ni idea del que significava. Just en aquell moment em vaig començar a notar l’alteritat. O el que és el mateix: la sensació de ser un extraterrestre acabat d’aterrar. Des de llavors que intento fer entendre que sóc tan humana com els qui m’etiqueten, que vull que em tractin de tu a tu i si s’ha de parlar de diferències, que em permetin el dret de triar-les jo.

 En aquest cas el diccionari no em serveix, la paraula "racialitzat" no hi apareix. De totes maneres em resulta estranya aquesta classificació sobtada: jo sóc blanca i tu racialitzada, em diuen, i és com si s’esfondressin de cop i volta tots els meus intents d’enderrocar fronteres. Com podem parlar de blanquitud en un país mediterrani on la sang barrejada de segles ens fa més semblant que diferents? Quina és la raça que m’atribueixen? No havien dit els antropòlegs que la raça és precisament una invenció dels racistes? Llavors per què m’he d’aferrar a una diferenciació que no sé ni qui ha establert? La racialització, en aquest sentit, em recorda aquell feminisme que reivindica una essència femenina que s’ha de preservar. I de nou fa olor a atrinxerament identitari davant de la opressió.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Algú em dirà, perquè ara m’ho diuen sovint, que si no vull assumir la meva condició de racialitzada és perquè ja he oblidat el que és viure la discriminació. Des d’alguns sectors de l’antirracisme el desclassament cap amunt, encara que sigui tan petit com el de convertir-te en escriptora catalana, resta legitimitat pel fet de gaudir, suposadament, d’un estatus privilegiat en el present. És a dir, que si no em sento racialitzada és perquè no recordo la discriminació. I no, la recordo perfectament i la segueixo patint però trio no aferrar-m’hi. Sóc molt més que els atacs racistes que he patit i he triat que aquests no em defineixin, no s’interposin en la meva relació amb els altres. Crec que la millor estratègia és fer, ser, treballar, tirar endavant tot i les dificultat i reivindicar per damunt de tot la meva condició de ciutadana de ple dret.

Sé que la utilització del terme es fa amb tota la bona intenció del món i que hi ha persones que es reivindiquen d’aquesta manera però jo, quan algú em diu "racialitzada", em torno a sentir sobtadament estrangera.